L’estiu ja ha passat i les festes de les Alqueries ja hem deixat enrrere i amb l’arribada d’octubre tornem a la rutina amb la tornada al treball, a l’EOI, a les classes (però enguany d’acadèmia) i al fred. Però també tornen les rutes per la muntanya on, a banda de fer exercici, gaudim del nostre entorn natural i cultural.
Doncs bé, el passat diumenge 17 d’octubre inauguràrem la temporada de senderisme amb la ruta Suera-Castell de Mauz, la qual férem amb els companys i companyes del centre excursionista de les Alquries (CEA), que fa poc ha obert la seua nova plana web, aquest és l’enllaç per si algú està interesat. http://www.cealqueries.es/
Suera és una localitat menuda de la Plana Baixa molt a prop del municipi d’Onda i està dins del Parc Natural de la Serra d’Espadà, per la qual cosa presenta un relleu muntanyós amb boscos de pins i sureres, on també apareixen incrustats bancals de regadiu i de secà. Això denota que l’agricultura ha tingut una importància relativa enla història d’esta petita localitat.
La ruta estava catalogada de dificultat baixa, ja que seria una eixida familiar i accediriem al castell de Mauz per la Font de Castro. La durada de la mateixa foren unes 4 hores caminant amb parada per esmorçar inclosa.
Són les 7:00 a.m sona el despertador, uff, ni en diumenge puc dormir. Toca prepar l’equip: roba d’abric perquè fa una mica de fred, botes, bastó, aigua, entrepà, fruita i esperar que vinga Vero perquè l’eixida és a les 8:00 des de la Plaça Major de les Alqueries. A poc a poc va arribant la gent que farà la ruta, som un grup d’unes 25 persones i poc després de les 8:00 eixim amb cotxes direcció Suera.
8:45 arribada al poble, deixem el cotxe en la primera zona d’aparcament i comencem la nostra ruta que ens portarà fins el Castell de Mauz, dirigint-nos cap a la Plaça Major, la qual atravessem i enfilem un carrer en baixada que desemboca a les afores del poble prop d’un barranc, on ja podem veure les primeres hortes de regadiu amb tomateres, prebreres (algú ha vist per primera vegada la planta que dóna les pebreres.).
Seguim per la carretera amb sentit ascendent fins arribar a una senyal de fusta que parla de la història del castell, a la mateixa alçada veurem el primer desviamenmt, seguirem cap al Castell de Mauz, que podrem veure sols amb alçar la vista. 
Continuem per una pista de terra ben delimitada amb barandilla de fusta que ens protegeix del barranc, esta serà la pista que ens portarà fins la Font de Castro. A mà dreta veurem una altra senyal on ens indica una ruta alternativa per pujar al Castell, es tracta d’una ruta més curta però més dura, ja que la pujada és més pronunciada. Serà el camí per on baixarem del castell. Nosaltres seguim per la nostra pista direcció Font de Castro.
El grup camina a bon ritme entre pins i sureres amb uns quants membres del centre obrint el pas i altres tancant el grup, recordem que al grup van 3 nens. El Sol ja fa estona que ens acompanya i ja va sent hora de començar a llevar-se capes de roba, malgrat que la zona per on discorre la pista és prou ombria i humida, amb contínues pujadetes i baixades però sense gran desnivell.
Ens trobem pel camí a varies persones que tornen cap al poble, deuen haver matinat. També un arbre caigut al mig de la pista a causa del temporal de vent que la setmana anterior va colpejar la zona, el salvem sense dificultats i proseguim la nostra marxa.
Abans d’arribar a la font trobem una senyal a ma dreta on ens indica l’antic poblat de Suera Alta, que són unes construccions en runes del que fou el primer poblament de Suera. Una part del grup decidim punjar-hi. L’ascenció és curta (5 minuts) però forta i en arribar a dalt contemplem les runes, les quals denoten que malgrat el pas del temps les construccions eren bones, i també les vistes des de la vora del precipici. Desfem el camí i ens tornem a agrupar amb la resta del grup, que ens està esperant a la pista, i reprenem la nostra marxa.
Deuen ser les 10:00 i comencen a sentir-se comentaris d’esmorçar; ja falta menys.
Arribem a la Font de Castro, una font amb molts gallets d’aigua, situada a un paratge ombriu i fresc amb tauletes i bancs on ens podem seure per esmorçar, però abans cal posar-se el polar perquè fa fred i de sentar-se ni parlar-ne. El banc està congelat!! La propera compra un coixinet. 
Després d’esmorçar, foto de grup per deixar constància de la nostra presència i comencem a pujar per una senda que discorre entre un bosc de pins, la qual apareix senyalitzada mitjançant una senyal que indica la direcció del castell.
El grup s’enfila cap a dalt en fila d’u i a bon ritme, però sempre deixant a membres del centre en la darrera posició. L’ascenció ens permet gaudir d’unes bones vistes, però sense temps per fer fotos, ja que la senda és prou estreta i no convé trencar el ritme del companys/es. 
Arribem a un punt on el bosc és prou espés i el castell el tenim a 200 metres, però la senda que ens ha portat fins eixe punt ha desaparegut. Cal trobar-ne una altra que ens conduisca fins la cima. Uns quants membres del grup anem en la seua búsqueda; alguns decideixen anar-hi deixant el castell a la seua esquerra i altres el deixem a la nostra dreta. Ambdues opcions arriben fins a dalt, però la darrera opció és més encertada. 
Així trobem una senda que, després d’un parell de brusques pujades (ja tindrem temps per pensar com les baixarem), ens porten fins les portes del castell.
L’accés al seu interior està complicat i, per això, ens quedem a les portes contemplant les magnífiques vistes que ens ofereix, aprofitant que avuí és dia clar i assolejat. Podem veure altres municipis de la Plana con Onda, i potser que Vila-real o Benicàssim. 
A la fí ens decantem per Benicàssim perquè al seu costat es pot veure el cim del Bartolo i les seues característiqes antenes. També es contempla el majestuós pic de Penyagolosa. Personalment, aquesta va ser l’etapa que més ens va agradar.
Una vegada dalt ja podem pensar en com baixar tot el que hem pujat. A Vero li entra un poc de por perquè creu que caurà, però amb l’ajuda del seu amic (el bastó) i “els meus bons consells” no té cap problema. Arribem on ens està esperant la resta del grup que ha decidit no pujar-hi i, tots junts i en filera d’u, comencem a baixar per una altra senda plena de pedres, que dificulten una mica més la baixada.
Deixarem el castell a la nostra esquena fins arribar a la senyal que este matí ens assenyalava una ruta alternativa però més dura per accedir al castell.
Ara ja hem arribar al riu que passa per les afores de Suera, l’atravessem i ens endinsem al poble en busca del nostre cotxe. Pel camí es sent algun comentari que insinua que en eixe poble no coneixen la cervesa, alguns membres del grup decideixen comprovar-ho entrantn en un bar a preguntar si en tenen. Vero i jo, com sabem que si que hi ha cervesa, ens n’anem cap a casa on ens espera la paell. És la 13:00 i ja estem de camí a les Alqueries, cansats, suats però amb ganes de començar-ne una altra.
Carlos
Doncs bé, el passat diumenge 17 d’octubre inauguràrem la temporada de senderisme amb la ruta Suera-Castell de Mauz, la qual férem amb els companys i companyes del centre excursionista de les Alquries (CEA), que fa poc ha obert la seua nova plana web, aquest és l’enllaç per si algú està interesat. http://www.cealqueries.es/
Suera és una localitat menuda de la Plana Baixa molt a prop del municipi d’Onda i està dins del Parc Natural de la Serra d’Espadà, per la qual cosa presenta un relleu muntanyós amb boscos de pins i sureres, on també apareixen incrustats bancals de regadiu i de secà. Això denota que l’agricultura ha tingut una importància relativa enla història d’esta petita localitat.
La ruta estava catalogada de dificultat baixa, ja que seria una eixida familiar i accediriem al castell de Mauz per la Font de Castro. La durada de la mateixa foren unes 4 hores caminant amb parada per esmorçar inclosa.
Són les 7:00 a.m sona el despertador, uff, ni en diumenge puc dormir. Toca prepar l’equip: roba d’abric perquè fa una mica de fred, botes, bastó, aigua, entrepà, fruita i esperar que vinga Vero perquè l’eixida és a les 8:00 des de la Plaça Major de les Alqueries. A poc a poc va arribant la gent que farà la ruta, som un grup d’unes 25 persones i poc després de les 8:00 eixim amb cotxes direcció Suera.
8:45 arribada al poble, deixem el cotxe en la primera zona d’aparcament i comencem la nostra ruta que ens portarà fins el Castell de Mauz, dirigint-nos cap a la Plaça Major, la qual atravessem i enfilem un carrer en baixada que desemboca a les afores del poble prop d’un barranc, on ja podem veure les primeres hortes de regadiu amb tomateres, prebreres (algú ha vist per primera vegada la planta que dóna les pebreres.).
Seguim per la carretera amb sentit ascendent fins arribar a una senyal de fusta que parla de la història del castell, a la mateixa alçada veurem el primer desviamenmt, seguirem cap al Castell de Mauz, que podrem veure sols amb alçar la vista. Continuem per una pista de terra ben delimitada amb barandilla de fusta que ens protegeix del barranc, esta serà la pista que ens portarà fins la Font de Castro. A mà dreta veurem una altra senyal on ens indica una ruta alternativa per pujar al Castell, es tracta d’una ruta més curta però més dura, ja que la pujada és més pronunciada. Serà el camí per on baixarem del castell. Nosaltres seguim per la nostra pista direcció Font de Castro.
El grup camina a bon ritme entre pins i sureres amb uns quants membres del centre obrint el pas i altres tancant el grup, recordem que al grup van 3 nens. El Sol ja fa estona que ens acompanya i ja va sent hora de començar a llevar-se capes de roba, malgrat que la zona per on discorre la pista és prou ombria i humida, amb contínues pujadetes i baixades però sense gran desnivell.
Ens trobem pel camí a varies persones que tornen cap al poble, deuen haver matinat. També un arbre caigut al mig de la pista a causa del temporal de vent que la setmana anterior va colpejar la zona, el salvem sense dificultats i proseguim la nostra marxa.Abans d’arribar a la font trobem una senyal a ma dreta on ens indica l’antic poblat de Suera Alta, que són unes construccions en runes del que fou el primer poblament de Suera. Una part del grup decidim punjar-hi. L’ascenció és curta (5 minuts) però forta i en arribar a dalt contemplem les runes, les quals denoten que malgrat el pas del temps les construccions eren bones, i també les vistes des de la vora del precipici. Desfem el camí i ens tornem a agrupar amb la resta del grup, que ens està esperant a la pista, i reprenem la nostra marxa.
Deuen ser les 10:00 i comencen a sentir-se comentaris d’esmorçar; ja falta menys.
Arribem a la Font de Castro, una font amb molts gallets d’aigua, situada a un paratge ombriu i fresc amb tauletes i bancs on ens podem seure per esmorçar, però abans cal posar-se el polar perquè fa fred i de sentar-se ni parlar-ne. El banc està congelat!! La propera compra un coixinet. Després d’esmorçar, foto de grup per deixar constància de la nostra presència i comencem a pujar per una senda que discorre entre un bosc de pins, la qual apareix senyalitzada mitjançant una senyal que indica la direcció del castell.
El grup s’enfila cap a dalt en fila d’u i a bon ritme, però sempre deixant a membres del centre en la darrera posició. L’ascenció ens permet gaudir d’unes bones vistes, però sense temps per fer fotos, ja que la senda és prou estreta i no convé trencar el ritme del companys/es. Arribem a un punt on el bosc és prou espés i el castell el tenim a 200 metres, però la senda que ens ha portat fins eixe punt ha desaparegut. Cal trobar-ne una altra que ens conduisca fins la cima. Uns quants membres del grup anem en la seua búsqueda; alguns decideixen anar-hi deixant el castell a la seua esquerra i altres el deixem a la nostra dreta. Ambdues opcions arriben fins a dalt, però la darrera opció és més encertada. Així trobem una senda que, després d’un parell de brusques pujades (ja tindrem temps per pensar com les baixarem), ens porten fins les portes del castell.
L’accés al seu interior està complicat i, per això, ens quedem a les portes contemplant les magnífiques vistes que ens ofereix, aprofitant que avuí és dia clar i assolejat. Podem veure altres municipis de la Plana con Onda, i potser que Vila-real o Benicàssim. A la fí ens decantem per Benicàssim perquè al seu costat es pot veure el cim del Bartolo i les seues característiqes antenes. També es contempla el majestuós pic de Penyagolosa. Personalment, aquesta va ser l’etapa que més ens va agradar.Una vegada dalt ja podem pensar en com baixar tot el que hem pujat. A Vero li entra un poc de por perquè creu que caurà, però amb l’ajuda del seu amic (el bastó) i “els meus bons consells” no té cap problema. Arribem on ens està esperant la resta del grup que ha decidit no pujar-hi i, tots junts i en filera d’u, comencem a baixar per una altra senda plena de pedres, que dificulten una mica més la baixada.
Deixarem el castell a la nostra esquena fins arribar a la senyal que este matí ens assenyalava una ruta alternativa però més dura per accedir al castell. Ara ja hem arribar al riu que passa per les afores de Suera, l’atravessem i ens endinsem al poble en busca del nostre cotxe. Pel camí es sent algun comentari que insinua que en eixe poble no coneixen la cervesa, alguns membres del grup decideixen comprovar-ho entrantn en un bar a preguntar si en tenen. Vero i jo, com sabem que si que hi ha cervesa, ens n’anem cap a casa on ens espera la paell. És la 13:00 i ja estem de camí a les Alqueries, cansats, suats però amb ganes de començar-ne una altra.Carlos
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada