24-01-2010
A pesar de la previsió meteorològica donava aigua, nosaltres férem marxa cap a Xóvar.
És ben matí, apenes ha eixit el sol i ja estem preparats, entrepans, motxilla amb l’impermeable, per si de cas, i el nostre nou company, el bastó.
08:20 Emprenem direcció la Vall d’Uixó, avui farem la ruta Xóvar_ Nevera de Castro, com sempre una ruta circular. Abans d’anar-hi busquem la informació i comentem amb els amics per si algú s’apunta, però ja l’han feta i ens comenten que està molt ben senyalitzada, doncs allà anem.
Entrem a Xóvar pel primer camí a la dreta, seguint el senyal del Parc Natural Serra d’Espadà, barranc d’Ajuez, als pocs metres trobem una zona d’aparcament per als excursionistes.
Deixem el cotxe i comencem la marxa, anem seguint els senyals metàl•lics amb el logotip del parc, recorregut verd. Anem travessant el poble i al poc trobem una pista de terra. Ací veiem l’indicatiu del PR, agafem direcció Nevera de Castro - Eslida, duració 1.59’ .
Als pocs passos a la nostra dreta veiem un embassament, l’embassament d’Ajuez, punt 1 de la ruta. Continuem avant deixant-lo a la nostra dreta sense bordejar-lo. De seguida ens endinsem al barranc i la pista dona pas a una senda de pedres.
Al voltant sureres, la senda no té pèrdua, només hem de seguir el camí marcat i els senyals.
Anem ascendint a poc a poc, ja que la senda es va complicant, es va fent més dura, pedres, pedres i més pedres. Pel camí val la pena anar fent parades i gaudir del paisatge.
Nosaltres aprofitem un fem una paradeta a la font fresca punt 2 de la ruta.
Seguim amb l’ascensió a la muntanya per l’estreta senda empinada, de sobte al davant veiem que hem de travessar la paret de la muntanya per les pedres, més val no mirar avall, ja que impressiona un poc. Cada volta les vistes són més panoràmiques, estem ascendint per la part ombria de la muntanya, cal gaudir del paisatge i el silenci.
Trobem l’indicatiu de les mines de mercuri punt 3 de la ruta, però no decidim baixar, i seguim per la senda direcció nevera de Castro, cada volta més empinada.
Per fi arriben al final de la senda, dura i pesada senda de pedres i ombra, on trobem una pista de terra, i seguim per la nostra dreta. Pareix que el sol vol eixir i es veu algun que altre raig de sol, però no calfa gaire. Es nota que ascendim per la part ombria, ja que la temperatura és baixa i no ens molesta massa la roba, cal anar abrigat, fa un vent gelat.
Continuem per la pista, on ens creuem amb els primers senderistes del dia, van en direcció contraria a nosaltres, suposem que venen d’Eslida. Pel camí veiem una altra pista a la nostra esquerra que baixa, però no deixem la pista i ascendim seguint el senyal metàl•lic.
Arribem fins una intersecció ven marcada, la parada del bus. Podem agafar la pista de l’esquerra que ens porta fins la Nevera de Castro o seguir per la dreta. Nosaltres ens desviem a l’esquerra en busca del nostre objectiu del dia. A pujar s’ha dit, no hi ha pèrdua, no ens hem d’eixir de la pista fins trobar el senyal indicatiu de la senda que ens portarà fins la nevera, es troba a una corba.
Cada volta hi han més núvols, però ara ja hem arribat fins ací, seguirem pujant i si plou, ja vorem que fem.
En veure la senda, em pregunte:
Qui ha tingut la idea de voler veure la Nevera de Castro?
Carlos em diu que no em queixe tant i puge. Alé calladeta i amunt, note com el cor em batega molt fort, pareix que vol eixir, jeje, maria pupas continua pujant. La senda és prou empinada i dura, em pregunte com baixaré, ai quina por, jeje, hi ha que donar-li un toc d’humor a la negror que veiem que s’està formant al cel.
Mentre pugem, escoltem unes veus , hi ha gent dalt, ens apartem a un costat de la senda, ja que baixen corrent amb un curious, ALLÀ ON ANIRÀS ALGU DE BORRIANA TROBARÀS.
Desprès parem per a agafar alè ja veiem la Nevera de Castro. Jo done un premi a qui va pujar allò allà dalt, ja son ganes ja, jeje. Per fi arribem a la Nevera de Castro, punt 4 de la ruta.
Quin fred que fa, tot i l’esforç que hem fet per a pujar, ens hem d’abrigar. Ens fem la foto típica del lloc i esmorzem, sense entre tindre’ns massa, amenaça pluja i encara ens queda el camí de tornada. Ens ha costat unes 2 hores pujar, tal com deia el senyal.
Tenim dues opcions:
Seguir ascendint fins el cim.
Baixar per la senda desfent el camí de pujada.
Decidim baixar, però no sense abans mirar que hi ha dins la nevera per les finestres laterals, crec que Castro ha anat a fer la compra, té la nevera buida, jo done fe i el meu cap també, jeje, encara avui tinc el bony.
Ja hem agafat forces, cap avall, amb l’ajuda del nostre bastó, el meu gran amic i company de ruta, es fa més fàcil i ràpida la baixada per la senda de la nevera. De seguida arribem a la pista de terra i continuem per l’esquerra, desfent el camí per on havíem passat abans. En arribar a l’encreuament de pistes, girem a la dreta i seguim baixant. Agafem un bon ritme, no es fa gens pesat ja que tot és costera avall.
Ja son més de les 11 del matí i pareix que la gent s’anima, ens creuem amb molts senderistes i ciclistes. Al poc ja trobem la senda que ens durà fins a Xóvar, per la qual havíem pujat.
Agafem aire i seguim baixant, ara podem gaudir millor del paisatge, anem fent fotos i xerrant, però el ritme de baixada és constant i ràpid.
En apenes una hora arribem al punt on ix la senda a les mines de mercuri, i ja que hem baixat amb menys temps, aprofitem per a baixar fins a la mina a veure que hi ha. Una llàstima que no estiga habilitat per a poder entrar, de tota manera, no se jo si entraria allà dins.
Desfem el camí que ens du fins la mina i agafem de nou la senda per on anàvem, sempre seguint el sentit comú, en direcció Xòvar.
Més senderistes per la ruta, xiquets, en veure que no plovia la gent ha decidit eixir.
Al poc arribem ja fins al bosc de sureres, i ja es veu l’embassament d’Ajuez al fons. El deixem a la nostra esquerra i a uns metres ens creuem amb una moto, arggg en l’aire tan pur que hem respirat durant tot el matí i ara quina olor a oli cremat.
Al poc el primer encreuament que hem trobat en començar la ruta, la fi de la pista. Ens endinsem pel poble en busca del cotxe, per a sentar-nos. No sent les cames, em fa mal el dit gros, estic cansada, tinc son, LA DELICADA D’ANTELLA.
13:00 Emprenem direcció cap a casa.
Conclusió, una magnifica ruta, molt bonica, amb una intensa pujada fins la nevera i una relaxant baixada a bon ritme. Una volta més el parc natural de la serra d’Espadà no ens defrauda amb els seus meravellosos boscos de sureres, on podem gaudir d’un matí envoltats de impressionants vistes, en un entorn natural.
Verònica
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada