ESLIDA - FONT DE MATILDE

Data:           09-12-2012

Dificultat:     baixa
Temps aproximat:    1 hora i mitja

Després de matinar i arribar fins a Eslida per a omplir les garrafes d'aigua fresqueta i bona a la font de Fosques, decidim fer una volta per la serra, que ja fa un temps tenim abandonada.

Són les 9 del matí i amb una temperatura de -1, anem direcció el centre d'interpretació per a agafar informació d'alguna ruta no massa llarga, però encara està tancat encara, no passa res, a la porta hi ha un senyal amb el mapa de les rutes.

Comencem a caminar totalment gelats, seguim direcció la plaça del poble per a travessar-lo direcció el picador de cavalls, pel camí podem veure com als camps la brossa continuada amb una fina capa blanca, la rosà de matinada.

Una vegada arribats al picador de cavalls, girem direcció la font de Castro per pista, continuem caminant per mig de camps d'oliveres. A pesar de que llueix el sol, nosaltres encara no l'hem vist, ja que el gran massís que tenim al front no el deixa passar, cosa que fa que el fred no amaine, anem tapats fins dalt de les orelles. En poc més de 20 minuts ja hem arribat a la font de Castro, on seguirem amunt buscant la font de Matilde. Aquest sender va ser un dels primers que xafarem de la serra, però d'això ja en fa molt i gairebé no recordàvem el paisatge. Un sender amb una suau ascensió, sense cap dificultat, avui anem de passeig. Només ens preocupen els tirs dels caçadors, que cada volta sentim més a prop. Però sense adonar-nos ja hem arribat a la Font de Matilde, on trobem a gent omplint garrafes d'aigua.

Busquem un lloc al sol per a esmorzar, seguim per la pista de l'esquerra direcció al poble. De seguida eixim a la carretera, continuem amb el passeig pels carrers d'Eslida, un poble molt bonic.

Quan arribem al cotxe no són encara les onze i la temperatura continua sent negativa, un gelat matí de diumenge.

Vero

RUTA SL-CV 101 i tornada per GR 36, Eslida.

DADES DE LA RUTA:

·        Data: Dilluns 9 d’Abril 2012.

·        Lloc d’inici: Eslida (Plaça de la Font.)

·        Distància: 9 Km.

·        Temps: 4 hores

·        Altura màxima: 738 metres.

·        Desnivell acumulat: 470 metres.

·        Dificultat: mitjana.

La ruta d’avuí transcorre integrament pel terme municipal d’Eslida, població de la comarca de la Plana Baixa amb gairebé 1.000 habitants, que es situa al vell mig de la Serra d’Espadà. Aquest municipi, tal i com es pot llegir a un dels cartells que anuncíen l’entrada en Eslida, “es fiel a sus aguas, corcho y miel”. Així al llarg del terme municipal ens trobem amb nombroses fonts d’aigua minero-medicinals, boscos de sureres i també gran quantitat d’abelles i abellots que fabriquen la coneguda mel d’Eslida i, en aquesta ruta, hem pogut donar fe que enguany serà un any de mel en abundància.

Seguint amb el nostre ànim de recórrer els merravellosos paisatges de la Serra d’Espadà, avuí escollim la zona d’Eslida i una combinació de rutes que ens agotaràn, a l’hora que ens faràn gaudir d’un dia de Pasqua diferent.

La ruta és un sender local (SL) que comunica Eslida amb el Coll Roig, passant pel picador de cavalls i la font dels Llops abans d’ascendir a l’alt de la Costera (738 metres.) Enllacem després amb el GR 36 que ens conduirà fins al poble passant per la Font de Castro. Aproximadament 4 hores de sendes, pistes, paisatges, natura, vegetació i insectes voladors no identificats.

9:00 h. Eixim des del centre d’interpretació del Parc Natural de la Serra d’Espadà i en lloc d’atravessar el poble decidim bordejar-lo fins arrivar al rentador municipal, des d’on seguim  les marques verdes i blanques per la pista cimentada que ens portarà, travessant camps de tarongers i oliveres, fins el picador de cavalls. Al front podem veure el perfil de la ruta que ens espera avuí, uff, de debó que hem de pujar fins allà dalt???

Continuem per la primera senda a mà dreta que apareix tot just deixar enrrere el picador de cavalls, ens trobem en una zona ombria i amb molta humitat, bona prova d’aquest fet és la temperatura de 6 ºC que ens acompanya en esta primera part de la caminata. Així, sense adonar-nos-en, ens adentrem en un tupid bosc de pins on, en tot moment, seguirem les marques verdes i blanques que apareixen en algunes pedres del camí; perquè en aquesta zona és relativament fàcil equivocar-se de senda i seguir per un PR (marques grogues i blanques) que també travessa el bosc. En eixir dels pins passem pel costat d’unes cases, caminem per pista forestal uns 100 metres fins que al fons veiem el senyal de fusta amb les marques del SL

Ací comença l’ascensió al pic de l’alt de la Costera ( 738 metres.) La senda transcorre per vora falda de la muntanya i a la nostra esquerra ens acompanya un precipici que fa que s’haja d’anar-hi amb compte. A voltes la senda es fa difícil d’atravessar ja que ens trobem en primavera i els matolls estàn en plena floració, fet que atrau a nombroses abelles i abellots en recerca de l’apreciat pol·len de les flors. Què bona la mel d’Eslida!!! En aquest punt resulta innevitable recordar aquella volta, la primera, que vaig passar per ací, sense alhé, sufocada, però res a veure amb l’experiència d’avuí, relaxada i a voltes confiada.

Anem agafant altura i cada volta les vistes són més boniques: senda empinada, pel camí variada vegetació, fins i tot, podem veure alguna que altra falguera (“helecho” en castella) que ens demostra el que diem anteriorment que estem en una zona ombria i amb molta humitat, ja que aquestes plantes gairebé prehistòriques necessiten unes condicions humides per poder creixer. Les marques que anàvem seguint han desaparegut, però impossible pedre’s. Després d’una hora i mitja arribem al llit del barranc, on es troba la font del llops, que no és més que un aflorament d’aigua al sòl. Arribats a aquest punt prenem la decisió d’esmorçar al cim; doncs la zona és massa ombria i encara resta una dura ascensió que no és convenient fer-la amb la panxa plena. Alehores proseguim la marxa per la senda en fila d’u, gaudint en tot moment del paisatge que ens envolta: parets de pedra, sureres per ací, etc. A poc a poc prenem altura i ja es divisa Artana a l’horitzó i ara amb la companyia del sol. Aquells moments dels durs records durant l’anterior ascensió, on la companyia va ser el meu bastó, deixen pas a una agradable ascensió on també s’hi troba el bastó però on Carlos segueix darrere meu al meu ritme.

En passar les 11:15 fem el primer cim, on esmorcem assegut al sòl per agafar forces. Però l’histerisme a causa del sorrol continu de les abelles i l’al·lèrgia que té Carlos fan que la parada siga més curta del normal i amb preses per baixar i fugir d’eixos “agradables” insectes voladors. En aquest punt trobem a dos senderistes que venien seguint els nostres pasos. Ells es quedem i nosaltres, després de consultar el perfil de la ruta, emprenem la baixada que es veurà interrompuda per la xicoteta ascensió a l’altre cim del dia. Passat el cim ens esperen fortes baixades direcció Coll Roig, pel camí ens trobem amb dues parelles més de senderistes que van cap a amunt. Una vegada finalitzada l’ultima baixada forta, divisem els senyals que ens indiquen la fi del sender local S L – CV 101 i la presència del Coll Roig, que travessarem seguint les marques roges i blanques que indiquen el GR-36 que uneix la Vilavella amb Montanejos.

Aixi doncs, seguim direcció Font de Castro pel meravellós Coll Roig, unes parets verticals de pedra roja a banda i banda de la senda empedrada ens acompanyem durant uns metres. La forta baixa fa que el ritme siga més ràpid i lleuger. Seguim les marques del GR o també del PR, no hi ha pèrdua,  arribem fins la Font de Castro, on la senda empedrada dóna pas a una de cimentada i rodejada de bancals d’oliveres. Amb la sensació de prova aconseguida ens dirigim cap al poble, sense pedre de vista el perfi de les muntanyes que acabem d’ascendir.

13:00 h. Fi de la ruta a la Plaça del Molí del poble, busquem un lloc per dinar, recompensa merescuda després d’un dur esforç.

Vero i Carlos

RUTA SL-29, AÍN

DADES DE LA RUTA:

·        Data: Diumenge 1 d’Abril de 2012.

·        Lloc d’inici: Aín.

·        Distància: 5k.

·        Temps transcorregut: 2h i 30 minuts.

·        Altura màxima: 650 metres.

·        Desnivell: 500 metres.

·        Dificultat: baixa.

Després d’un temps sense fer cap eixida, avuí ens decidim per reprendre la nostra passió pel senderisme amb una ruta lleugera pel terme municipal d’Ain, població situada al cor del Parc Natural de la Serra d’Espadà a 500 metres sobre el nivell del mar i amb una població de gairebé 200 habitants. Aquesta localitat ens ofereix un paisatge encantador amb boscos de pins i sureres, mesclats amb bancals d’atmetllers i oliveres.

Així doncs, per retrobar-nos amb la Serra d’Espadà, vam escollir la Ruta SL-29 (un sender local de la localitat d’Aín) de traçat circular i amb una durada estimada de dues hores i de dificultat baixa.

De bon matí eixim de Borriana amb direcció a la plaça de l’Ajuntament d’Aín, on aparquem el cotxe, ens equipem amb motxilla i bastó i iniciem el recorregut per la carretera CS-230 en direcció Alcudia de Veo passant per davant del cementiri municipal. A 200 metres a la nostra dreta veiem l’entrada a la senda empedrada, ben senyalitzada amb les marques verda i blanca que senyalitzen el sender local. 

A poc a poc ens endinsem en la natura: cultius, matolls donen pas a boscos de pins i sureres, tan característics de la serra. La senda ben marcada i sense pèrdua, seguint les marques verda i blanca. A mesura que agafem altural el paisatge ens recorda una mica a la serra veïna del Desert de les Palmes. Aquesta senda ens portarà fins una pista, on seguirem per la nostra esquerra coincidint amb un tram del GR-36, la qual gairebé no abandonarem . 

Rodejats de pins amb suaus pujades i baixades arribem fins el barranc. Lloc on les marques verda i blanca desapareixen i la pista dóna pas a una senda que un poc més avant esdevé impracticable, rodejats de sureres, matolls i esbarzers que gairebé arriben a l’altura del pit,  decidim fer marxa enrrere i esmorçar on vam veure l’última de les marques que senyalitzaven el sender.

                                                       Després d’agafar forces reprenem la marxa fins el punt on es troba el senyal del GR-36 direcció Aín i en poc més de 15 minuts, caminant de baixada per una pista empedrada, trovem la carretera que ens conduirà fins el municipi. On decidim fer una volta pels carrers del poble, amb cases on les façanes destaquen per la seua blancor i on es respira tranquilitat. Així, passejant, ens aporopem al punt on vam aparcar el cotxe, ja és hora de tornar cap a casa.

         Amb un sabor lleugerament amarg per no haver pogut finalitzar la ruta a causa del mal estat de conservació en qué es trobava el sender; però, al cap i a la fi, satisfets del bon matí que hem passat.
Vero i Carlos

Argelita-Castell del Bou Negre-Ventana a Ludiente 21-11-2010

Una volta més eixim amb els amics del centre Excursionista, avui el grup és molt més reduït, però no per això menys important. Visitarem la població d'Argelita, situada a uns 40 minuts en cotxe d'Alqueries.

08:00 Desprès d'esperar els 5 minuts de rigor, agafem marxa cap a Argelita, allí ens trovarem amb uns altres membres del club que acudiràn directament. Sense adonar-nos'en arrivem sense problemes, deixem el cotxe a l'eixida del poble, molt a prop de l'inici de la ruta.

El nostre guía d'avui ens recomana que fem algún que altre estirament, ja que la ruta transcorre per una senda de forta pendent.

09:00 Inici de la ruta, foto de rigor al senyal informatiu, més val no mirar el perfil de la ruta. Ens endinsem per una pista que es trova a la part esquerra de la carretera, allunyant-nos de la població direcció Ludiente. Al poc trovem ja les indicacions a seguir per a arribar al castell. La pista dona pas a una senda amb una forta ascensió, pugem d'un en un sense perdre el ritme, encara que costa bastant seguir-lo. Al front podem veure el barranc i la vall de la muntanya però no hi ha rastre del castell. L'ascens va sent cada volta més i més dur, fins al punt de no poder alçar la vista del terra i el ritme, per al meu gust infernal.

Anem travessant pistes de terra, però sense perdre mai de vista de senda que ens portarà fins al cim, no hi ha possiblitat de pèrdua, ja que compta amb una magnífica senyalització. El grup es separa, per a mi és impossible seguir-los, i em sap greu retrasar-los, però el guia que tancava el grup no ens va deixar en cap moment, a pesar de que en una ocasió a punt estigué de retirar-me, em faltava l'alhé i era impossible continuar ascendint. Però no em deixaren i continuem amb la marxa.

Les vistes són magnifiques, a pesar de que fa algún temps hi hagué un incendi que cremà part de la vegetació, arbres, per això hi han ben pocs, fantàstics precipicis i tallats a la vall. Al fons si girem el cap enrere ja veiem el poble d'Argelita.

Amb un últim esforç i el grup reagrupat arribem ja al castell. Una distància de 3 km amb una forta pendent feta en apenes hora i mitja, dir al meu favor que la duració estimada era de dues hores, i a una altura de 748 msnm. La paradeta pertinent per a esmorçar i agafar forces, el vent bufa molt fred i el sol no calfa. Segons fonts aquest és el recinte enmurallat més gran a Espanya, i allí hem estat nosaltres, d'orige àrab-musulmà. Un membre del grup ha decidit uns metres abans arrivar fins al castell per una ruta alternativa, segons ens comentà desprès no hi havia cap senda a seguir, va arrivar "campo a través" com vulgarment s'acostuma a dir. Per un moment ens va preocupar ja que feia prou estona que deuria d'haver arribat, per tant decidiren posar-se en contacte amb ell, al moment ja poguerem veure la seua menuda figura al front dalt de la muntanya que teniem al davant, i a destacar la presència de grandissim boltors que ens acompanyarem durant tota la ruta.

Des d'el castell ix una senda que va fins a la "Ventana de Ludiente", seguim a buscar-la, i amb apenes dificultat seguim l'estreta senda por vora barranc que ens portarà fins al destí de la nostra ruta. Arribem ja a un gran forat a la paret de pedra de la muntanya, la coneguda com Ventana de Ludiente, i tal com diu el seu nom és com una finestra, ja que asomar-se és tot un gust, magnífiques vistes a dreta, esquerra, al front i al darrere, per aquestes vistes val la pena l'esforç per a pujar ací dalt. Destacar l'anecdota que trobarem un xicotet pesebre dins una botija de bang.

Després de fer les fotos pertinents i gaudir del paisatge, comencem el descens desfent el camí per on hem pujat. Empinades baixades, amb un sòl poc uniforme ple de pedres que alguna que altra volta fan que es perda l'equilibri. Seguim desfent els nostres pasos, travessem el castell i agafem direcció Argelita.

Amb un últim esforç arribem al final de la nostra ruta del dia. Alguns del grup deciceixen fer una cervesseta al bar del poble, nosaltres preferim fer camí cap a casa.

Conclusions del dia, un gran esforç, fortes pendents, magnífics paisatges. Recomanada al amics.

Vero

26/10/2010 SUERA - CASTELL DE MAUZ

L’estiu ja ha passat i les festes de les Alqueries ja hem deixat enrrere i amb l’arribada d’octubre tornem a la rutina amb la tornada al treball, a l’EOI, a les classes (però enguany d’acadèmia) i al fred. Però també tornen les rutes per la muntanya on, a banda de fer exercici, gaudim del nostre entorn natural i cultural.
Doncs bé, el passat diumenge 17 d’octubre inauguràrem la temporada de senderisme amb la ruta Suera-Castell de Mauz, la qual férem amb els companys i companyes del centre excursionista de les Alquries (CEA), que fa poc ha obert la seua nova plana web, aquest és l’enllaç per si algú està interesat. http://www.cealqueries.es/
Suera és una localitat menuda de la Plana Baixa molt a prop del municipi d’Onda i està dins del Parc Natural de la Serra d’Espadà, per la qual cosa presenta un relleu muntanyós amb boscos de pins i sureres, on també apareixen incrustats bancals de regadiu i de secà. Això denota que l’agricultura ha tingut una importància relativa enla història d’esta petita localitat.
La ruta estava catalogada de dificultat baixa, ja que seria una eixida familiar i accediriem al castell de Mauz per la Font de Castro. La durada de la mateixa foren unes 4 hores caminant amb parada per esmorçar inclosa.
Són les 7:00 a.m sona el despertador, uff, ni en diumenge puc dormir. Toca prepar l’equip: roba d’abric perquè fa una mica de fred, botes, bastó, aigua, entrepà, fruita i esperar que vinga Vero perquè l’eixida és a les 8:00 des de la Plaça Major de les Alqueries. A poc a poc va arribant la gent que farà la ruta, som un grup d’unes 25 persones i poc després de les 8:00 eixim amb cotxes direcció Suera.
8:45 arribada al poble, deixem el cotxe en la primera zona d’aparcament i comencem la nostra ruta que ens portarà fins el Castell de Mauz, dirigint-nos cap a la Plaça Major, la qual atravessem i enfilem un carrer en baixada que desemboca a les afores del poble prop d’un barranc, on ja podem veure les primeres hortes de regadiu amb tomateres, prebreres (algú ha vist per primera vegada la planta que dóna les pebreres.). Seguim per la carretera amb sentit ascendent fins arribar a una senyal de fusta que parla de la història del castell, a la mateixa alçada veurem el primer desviamenmt, seguirem cap al Castell de Mauz, que podrem veure sols amb alçar la vista.
Continuem per una pista de terra ben delimitada amb barandilla de fusta que ens protegeix del barranc, esta serà la pista que ens portarà fins la Font de Castro. A mà dreta veurem una altra senyal on ens indica una ruta alternativa per pujar al Castell, es tracta d’una ruta més curta però més dura, ja que la pujada és més pronunciada. Serà el camí per on baixarem del castell. Nosaltres seguim per la nostra pista direcció Font de Castro.
El grup camina a bon ritme entre pins i sureres amb uns quants membres del centre obrint el pas i altres tancant el grup, recordem que al grup van 3 nens. El Sol ja fa estona que ens acompanya i ja va sent hora de començar a llevar-se capes de roba, malgrat que la zona per on discorre la pista és prou ombria i humida, amb contínues pujadetes i baixades però sense gran desnivell. Ens trobem pel camí a varies persones que tornen cap al poble, deuen haver matinat. També un arbre caigut al mig de la pista a causa del temporal de vent que la setmana anterior va colpejar la zona, el salvem sense dificultats i proseguim la nostra marxa.
Abans d’arribar a la font trobem una senyal a ma dreta on ens indica l’antic poblat de Suera Alta, que són unes construccions en runes del que fou el primer poblament de Suera. Una part del grup decidim punjar-hi. L’ascenció és curta (5 minuts) però forta i en arribar a dalt contemplem les runes, les quals denoten que malgrat el pas del temps les construccions eren bones, i també les vistes des de la vora del precipici. Desfem el camí i ens tornem a agrupar amb la resta del grup, que ens està esperant a la pista, i reprenem la nostra marxa.
Deuen ser les 10:00 i comencen a sentir-se comentaris d’esmorçar; ja falta menys. Arribem a la Font de Castro, una font amb molts gallets d’aigua, situada a un paratge ombriu i fresc amb tauletes i bancs on ens podem seure per esmorçar, però abans cal posar-se el polar perquè fa fred i de sentar-se ni parlar-ne. El banc està congelat!! La propera compra un coixinet.
Després d’esmorçar, foto de grup per deixar constància de la nostra presència i comencem a pujar per una senda que discorre entre un bosc de pins, la qual apareix senyalitzada mitjançant una senyal que indica la direcció del castell. El grup s’enfila cap a dalt en fila d’u i a bon ritme, però sempre deixant a membres del centre en la darrera posició. L’ascenció ens permet gaudir d’unes bones vistes, però sense temps per fer fotos, ja que la senda és prou estreta i no convé trencar el ritme del companys/es. Arribem a un punt on el bosc és prou espés i el castell el tenim a 200 metres, però la senda que ens ha portat fins eixe punt ha desaparegut. Cal trobar-ne una altra que ens conduisca fins la cima. Uns quants membres del grup anem en la seua búsqueda; alguns decideixen anar-hi deixant el castell a la seua esquerra i altres el deixem a la nostra dreta. Ambdues opcions arriben fins a dalt, però la darrera opció és més encertada.
Així trobem una senda que, després d’un parell de brusques pujades (ja tindrem temps per pensar com les baixarem), ens porten fins les portes del castell. L’accés al seu interior està complicat i, per això, ens quedem a les portes contemplant les magnífiques vistes que ens ofereix, aprofitant que avuí és dia clar i assolejat. Podem veure altres municipis de la Plana con Onda, i potser que Vila-real o Benicàssim. A la fí ens decantem per Benicàssim perquè al seu costat es pot veure el cim del Bartolo i les seues característiqes antenes. També es contempla el majestuós pic de Penyagolosa. Personalment, aquesta va ser l’etapa que més ens va agradar.
Una vegada dalt ja podem pensar en com baixar tot el que hem pujat. A Vero li entra un poc de por perquè creu que caurà, però amb l’ajuda del seu amic (el bastó) i “els meus bons consells” no té cap problema. Arribem on ens està esperant la resta del grup que ha decidit no pujar-hi i, tots junts i en filera d’u, comencem a baixar per una altra senda plena de pedres, que dificulten una mica més la baixada. Deixarem el castell a la nostra esquena fins arribar a la senyal que este matí ens assenyalava una ruta alternativa però més dura per accedir al castell. Ara ja hem arribar al riu que passa per les afores de Suera, l’atravessem i ens endinsem al poble en busca del nostre cotxe. Pel camí es sent algun comentari que insinua que en eixe poble no coneixen la cervesa, alguns membres del grup decideixen comprovar-ho entrantn en un bar a preguntar si en tenen. Vero i jo, com sabem que si que hi ha cervesa, ens n’anem cap a casa on ens espera la paell. És la 13:00 i ja estem de camí a les Alqueries, cansats, suats però amb ganes de començar-ne una altra.

Carlos

ALBUFERA

13/09/2010

Agost 2010

Aprofitant uns dies lliures i les últimes vacances a l'estiu férem una escapadeta a Corbera, València. Buscàvem tranquil•litat, pau i descans, cosa que vam trobar a La Torreta, amb la seua piscina i jacuzzi.

Sense matinar massa, ens desdejunem al patí de la casa on ens allotgem, un desdejuni realment molt complet.

Ens trobem a Corbera, província de València, a uns 20 minuts de l'Albufera. Agafem el cotxe i direcció punt d'informació El Palmar, on ens donen tot el que cal saber per a fer un bon passeig pel paratge natural. Ens apropem fins a l'observatori d'aus, gràcies a Pura que ens deixà uns prismàtics podem gaudir millor de les vistes. Envoltats de vegetació pròpia de pinars, carrasques, fem un passeig per les sendes marcades. Tornem al cotxe i seguim direcció la platja de la Devesa, ressenyar que eren quasi les 12 del migdia, amb uns 35 graus, i una calor vertaderament sufocant. Fem un passeig per les dunes fins arribar a la platja, no fem massa llarga la parada ja que la calor apreta. Tornem al Palmar per a fer un viatge amb barca per l'Albufera, paratge realment preciós, una gran llacuna d'aigua dolça.

Tornem a Corbera a refrescar-nos a la piscina i passem el que resta de dia de relax.

No podíem estar tan a prop del Palmar i no menjar un bon arròs, deliciós, amb aquest bon sabor de boca agafem camí de tornada a casa. Uns dies de calor, relaxants, molt a prop de la natura, amb bon menjar i millor companyia.

CABANES - CASTELL DE MIRAVET

04/03/2010

28-02-2010
Per acabar el mes ens disposem a fer una ruta curta i sense massa dificultat, avui visitem el parc natural del Desert de les Palmes.
09:00 Ens dirigim cap a Cabanes per l'autovia, fa bon dia encara que un poc núvol, però ens vindrà bé, ja que gran part de la ruta transcorre per la zona alta i pega prou el sol.
En arribar a Cabanes agafem la rotonda i seguim direcció Oropesa CV, al poc la carretera dona pas a un camí asfaltat.

Passem pel desvio de Les Santes, que el deixem a la nostra dreta. Al poc trobem una indicació de fusta que ens fa girar per un camí a la dreta, veiem tots els camps ametlers en flor, un paisatge preciós de color rosa i blanc.


Seguim pel camí fins trobar l’ indicació de la Casa de reposo Los Madroños, que ens desvia per una camí de terra a la nostra esquerra. Arribem ja a la zona de xops, on deixarem el cotxe.

10:00 Iniciem la ruta des de la Font del Perelló, situada en una zona de descans amb bancs i taules de fusta. Comencem a pujar per la pista de terra que hi ha a l'esquerra, pugem a poc a poc, molt fàcilment. En trobar el senyal que ens indica Los Madroños, nosaltres girem a l'esquerra buscant el Castell de Miravet.

A l'entorn hi ha molta vegetació d'alzines (Quercus ilex), llentiscles (Pistacea lentiscus), arítjol (Smilax aspera) o lligabosc mediterrani (Lonicera implexa) són una mostra de la humitat d'aquesta zona. Cal destacar la presència del margalló (Chamaerops humilis), planta emblemàtica de l'espai natural ja que dóna el nom al Desert de les Palmes. Continuem pujant per la pista fins que ens trobem amb zones de cultiu abandonades, on torna a haver-hi presència de garroferes (Ceratonia siliqua), oliveres (Olea europaea), figueres (Ficus carica), serveres (Sorbus domestica) i ametlers (Prunus dulcis).

A la fi de la pista trobem una intersecció, seguim per l'esquerra, tal com ens indica el senyal travessem un camp de cultiu i ens endinsem a la dreta per una senda. Passem per dins d'un bosc de pins i la vegetació típica del Desert.


La senda es va fent estreta fins a situar-nos a 306 m d'altitud. Des d'allí hi ha vistes espectaculars del Prat de Cabanes-Torreblanca. De sobte pareix que la senda ha desaparegut, ha passat a ser de pedra calcària i algunes brosses i herbes, algunes de les cuals pungen, d'això done fe. No és difícil seguir el camí, al davant veiem ja el Castell de Miravet, hi anem trobant senyals de fusta que de segur indicarien el camí al castell de no estar en blanc, jeje.

Parem i observem, a l'esquerra el poble de Cabanes, a la dreta el barranc i massís de muntanya, i al front La plana de Cabanes- Oropesa, la mar.

I el castell de Miravet, Fortalesa d'origen musulmà que probablement va ser un monestir de monjos guerrers musulmans consagrats a la guerra santa. L'any 1091 va ser conquistat i habitat pel Cid Campeador. Al voltant de les ruïnes trobem restes del que antigament va ser un poblat que va desaparèixer al segle XVI.

Ja hem arribat a la zona de la fortalesa, anem per una estreta senda de terra, intentem pujar per a entrar dins, però hi ha massa brossa i el camí no és fàcil. Desprès d'una hora de camí, busquem cadira i parem a esmorzar, mm que bo l'entrepà. Les vistes que tenim són magnifiques, un bon punt per a tenir controlada tota la zona.


11:15 Iniciem el camí de tornada desfent les passes que hem fet per a arribar-hi. De camí ens creuem amb tres gossos i dos persones, destacar que era un Dòberman, i se’m va apropar considerablement, l'altre tenia canes al pèl i es va solidaritzar amb mi, i l'últim era molt menut i tenia por, però be dir que venien en son de pau i no em van atacar, a pesar de la meua fòbia als gossos vaig aguantar com una campiona jo soleta, ja que Carlos estava pujat dalt d'una pedra ben alta rient-se de mi.


Sense problemes tornem fins la Font del Perelló, on hi han persones amb més gossos, ufff. La baixada ha segut prou ràpida i amb un ritme constant, gaire bé una hora de camí. Agafem el cotxe direcció casa.
Destacar el paisatge característic del desert, el contrast del sol de la senda entre terra i pedra, i bé que vam poder veure alguna que altra petjada i mostres d'haver escarbat d'algun animal, per ara encara no definit, però pareixia gran.

Verònica