Sector Añisclo, Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido

    La ruta d'avui (9 d'agost) transcorre integrament per un dels quatre sectors en què es divideix el Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido, concretament pel sector d'Añisclo. Dins d'aquest sector existeixen, oficialment segons el parc, 4 rutes, dues de les quals són circulars i les altres dues líneals compartint itinerari, la diferència és que una és més llarga que l'altra. Nosaltres hem decidit fer una mescla de tres de les rutes: les dues circulars integrament i part de la ruta 2 que arriba fins La Ripareta, però nosaltres farem mitja volta en Cumaz.

FITXA TÈCNICA:

Data:           9/8/2012
Dificultat:     mitjana

Desnivell:    350 metres

Alt. máxima: 1.300 metres

Temps aproximat:    5 hores


   Per arribar al sector d'Añisclo hem d'anar amb cotxe fins l'aparcament de San Urbez, per la qual cosa cal anar-hi fins Escalona on agafem el desviament on indica Sector d'Añisclo i una vegada passem el càmping que ens queda a mà dreta la carretera esdevé d'un únic sentit amb 19 km inacabables per una carretera plena de revoltes perilloses, pedres enmig de la carretera, rodejats per una banda per un barranc considerable i per l'altra banda per una pared de pedra de dimensions desconegudes. Amb molta paciència i sense pressa (no és recomanable tindre pressa per aquesta carretera) arribem a l'aparcament de San Úrbez, pensàvem que seriem els únics bojos que s'atrevirien a endinsar-se per eixa carretera però un poc més i no trobem lloc per a aparcar.
 
   Comencem la ruta 1 que ens portarà a contemplar una de les atraccions d'esta zona, l'ermita de San Úrbez excavada en la roca, en la foto es pot observar l'ermita.

    Hem de dir que vam començar la ruta al revés, ja que el nostre propòsit era seguir cap a Cumaz (ruta 2), així comencem a caminar per un sender estret, pedregòs i ombriu, on el musgo i les falgueres són les notes predominants. Prompte veem un pont penjat sobre el riu Asó que travessem per arribar a l'atra riba del riu on ens espera l'ermita i la senda per proseguir la nostra marxa.

  Canvi de riba i canvia també la vegetació, el musgo i les falgueres han donat pas a un tupid bosc de pins, matolls i vegetació típica de les ribes dels rius. La senda puja i baixa fins que arribem a l'alçada d'un nou riu, el Bellòs, que també travessem però aquesta vegada per un pont de fusta.
  A partir d'ací la senda transcorre comodament en una lleu ascensió fins arribar a l'ermita de San Úrbez on fem la primera parada del dia per esmorçar. Portem una hora caminant però creem que és el millor lloc que podem trobar abans d'empendre la pujada cap a Cumaz.

   Esta és la vista de l'ermita per dins, com es pot veure molt gran no és i els toldos blaus són per protegir els bancs de la humitat carecteristica de la zona.

 Seguim el nostre recorregut cap a Cumaz, que comencem a l'alçada del riu, al fons del barranc i que a poc a poc anirem guanyant alçada. Observem els nombrosos salts d'aigua que vam erosionant les pedres al llarg de recorregut del riu i la inmensitat dels boscs de pins, avets i fagedes que ens rodejen. El sender no té perdua, ja que transcorre al voltant del riu Bellós travessant-lo de tant en tant, i sense apenes bifurcacions. Això si,  hem de pendre molta cura en assomar-nos als clars que ens permeten veure el riu al fons del barranc, si pateixes de veritgen no és molt recomanable assomar-te.

   Una hora després d'esmorçar arribem fins Cumaz (1060 metres). En este punt estem altra volta a l'alçada del riu, on el canyó s'obri un poc i ens permeteix gaudir d'un paisatge espectacular.

   A partir d'aquest punt la ruta segueix en sentit ascendent pel mateix sender camí cap a Fuen Blanca, passant per La Ripareta, però encara queden aproximadament 4 hores fins arribar a Fuen Blanca i decidim fer mitja volta i tornar al cotxe, però passant abans pel poblat abandonat de Sercué (1.200 metres), una indicació en el sender de tornada ens indica la senda que hem de seguir per arribar-hi.

La nostra sorpresa fou el sender, que fins aquest moment era relativament comode i que transcorria al costat del riu per l'ombra que ens oferien les fagedes. Però, la nova senda ens donà la benvinguda amb una forta ascensió en fila d'u per un sender estret, sense gairebé arbres que ens fèren ombra i molt pedregós. A poc a poc, anem guanyant alçada i, després d'una estona caminant, el sender fa una revolta i el Sol ja no ens abandonarà fins arribar a l'aparcament on tenim el cotxe. Fins aleshores no ens havíem adonat que era un dia prou calurós.

 

   Arribats fins el punt més alt del sender (Collado del portillo) la ruta ens regala la segon  imatge més bella del dia.

   Des d'ací podem veure com les muntanyes deixen l'espai necessari perquè passe el riu Bellós formant el canyó d'Añisclo, un dels punts més majestuosos del Parc i on et sents insignificant al costat de la immensitat de la natura.

   Al fons ja podem veure el poblat deshabitat de Sercué, he de reconeixer que em feia especial il·lusió perquè seria el primer poblat deshabitat que anava a veure. No obstant, fou entrar al poble i comprovar que de deshabitat res de res, és cert que al seu dia el poble patí un fort éxode rural i d'això queden algunes cases abandonades i alguns carrers deshabitats; però al llarg del poble es pot comprovar com alguns dels antics propietaris han tornat a les seues possessions per reformar-se la casa. Així doncs, comparteixen poble cases en ruines amb cases totalment reformades. Al poble convé visitar l'antiga església romànica.

   Busquem una mica d'ombra on descansar una estona i veure per sufocar la calor que estem patint abans d'empendre el camí de baixada cap al cotxe. Cal atravessar el poble en sentit descendent per una senda prou deteriorada i estreta plena de pedres i vegetació que ens conduirà fins el llit del riu Aso. Aquest camí, malgrat  l'ausència d'indicacions que fan que arribes a pensar que estàs caminant en sentit contrari, no té perdua i desemboca, després de descendir per la vessant assolejada de la muntanya, en el mateix riu Aso que creuarem per un antic pont de pedra (foto de més avall). A partir d'aquest punt comença una breu ascensió cap a la carretera que uneix Fanló amb Vió. Una vegada en la carretera nosaltres animrem en direcció Vió, és a dir cap a la nostra esquerra.

   Ja estem arribant a la fi de la ruta d'avui, per fi, s'ha fet una mica llarga per la calor insuportable que ens ha acompanyat la segona part de la ruta des que ens desviarem camí cap a Sercué. Seguim caminant per la carretera fins que trobem una indicació que ens indique "Puente y Ermita de San Úrbez", aleshores agafarem un atall que ens portarà en poc més de 5 minuts fins el lloc on vam deixar el cotxe ara fa garirebé 5 hores. 

   Arribem al cotxe a les 14:30 h. suats, cansats i amb molta gana. Menys mal que a la motxilla portem el dinar: amanida d'arròs.