Avui també comencem amb el nou comptador de visites, per tant torna a estar a 0. També us posem l'enllaç d'un tutorial per a que si us ve en gana l'afegiu al vostre bloc.
http://www.contadorweb.com/contador-web-blogspot.php
dilluns, 19 de setembre del 2011
dissabte, 17 de setembre del 2011
BARRUERA-BOÍ-TAULL
Les vacances d’enguany les vam planificar gairebé a ultima hora a causa de les meues primeres oposicions al cos de mestres que es van convocar a finals de juny. Per aquest motiu vam pensar un lloc que no estarà massa lluny per si de cas havia de tornar a corre-cuita per triar escola, a la fi vaig aprovar-les però sense plaça, l’any que be més i millor.
Així doncs, decidírem aprofitar uns dies de les nostres vacances per passar-les a Barruera, un poble de la província de Lleida situat en la Vall de Boí, on poder gaudir, a banda de les esglésies romàmiques declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO, del merravellós entorn rodejat de muntanyes, aigua i tranquilitat que després d’uns mesos preparant les oposicions també s’agrairia. A més a més, a prop del nostre destí d’estiueig es troba el Parc Nacional d’Aigüestortes, on teniem planificades un parell de rutes que a causa de la pluja es va quedar en una i un intent.
Però comencem per la nostra primera ruta per la comarca de l’Alta Ribagorça.
Diumenge 24 de Juliol de 2011. Barruera-Boí (pel camí de l’aigua.) Boí-Taüll i tornada. Distància: 10 km (anada i tornada). Desnivell: 450 metres
Aquestes tres poblacions es troben dins de la Vall de Boí i totes elles tenen unes esglésies romàniques declarades patrimoni de la humanitat. De totes elles la capital és Barruera, localitat on ens allotjem i des d’on partirà la primera de les rutes que despés d’ 1hora i 35 minuts ens portarà fins la primera parada Boí, on visitàrem la seua església i esmorçàrem. Després 40 minuts de dura ascensió camí cap a Taüll, on també visitàrem les dues esglésies romàniques de la localitat i dinàrem a un restaurant boníssim. Acabat el dinar, prenem el camí de tornada cap a Barruera.
8:30 a.m sona el despertador, ja estem en Barruera prepartats per a la nostra primera ruta per terres lleidetanes. Preparem l’esmorçar, l’aigua, les entrades per visitar les esglésies, la càmera de fotos i ens vestim, tenim un dia assolellat i amb temperatura agradable, no caldrà agafar roba d’abric.
10:00 a.m comencem la nostra ruta que ens portarà fins Taüll baixant fins el riu Noguera de Tor al seu pas per Barruera i atravessant l’antic pont de pedra sobre el mateix riu.
Prenem el camí marcat amb senyals blanques que passa per sota de la carretera de Durro (altre poble amb una església romànica i que també visitàrem) paral·lel al riu deixant aquest a la nostra esquerra direcció Boí. A poc a poc ens adentrem en una espesa senda de xops i vegetació típica d’un llit fluvial, la qual ens portarà fins el primer desviament que s’enfila pel vessant de la muntanya i deixem enrrere el riu que ens ha acompanyat en esta primera part del viatge, però sense olvidar-nos d’ell perquè al llarg de la ruta l’atravessarem vàries vegades.
A partir d’ara l’ascensió es fa més dura ja que el camí s’ha convertirt en un senda pedregosa amb importants pendents i curves de ferradura; a més a més, la vegetació també ha canviat i ara ens trobem rodejats de pins, roures i matolls com ara: boix. La cara de cansament de Vero és una bona prova del que acabe de dir. Però amb tot això, paga la pena seguir amb l’ascensió perquè les vistes que ens ofereix la mateixa són realment d’una extraordinària bellesa per no parlar de la tranquilitat i la pau que es respira.
Després d’una exigent ascensió que millor que fer una mica d’exercici físic; encara ens estem preguntat a qui i com se li ha ocorregut la brillant idea de portar fins a este lloc uns aparells per fer gimnàstica!!! Aquesta pregunta va trobar resposta al cap d’uns minuts. Bé, hem arribat a una senyal que ens indica un desviament cap al mirador de la vall i decidim desviarnos-hi, es tracta d’una plataforma de fusta sobre la vall i des d’on es pot gaudir d’unes vistes excel·lents de la Vall de Boí i del riu que la forma Noguera de Tor, afluent del riu Noguera Ribagorçana. També podem veure el poble d’Erill la vall, que és un altre del pobles de la Vall de Boí que compta amb una bónica església romànica la qual vam visitar el dia anterior.
Una vegada contemplades les vistes que ens ofereix aquest mirador i preses les fotos de rigor, tornem a la nostra senda pedregosa que de seguida es transforma en un cami descendent i més cómode que l’anterior. Ara ja entenem per on van pujar tots el aparells de gimnàstica i banquets de fusta que hem vist al mirador. Continuem pel camí empedrat que transcorre entre bancals i cercats de ramat en direcció Boí; al poc ja divisem la primera parada del dia, són prop de les 12:00 i ja apreta la gana. Arribem a la Plaça del riu de Boí (1260 m.) i ens dirigim cap a l’església romànica de Sant Joan de Boí, situada a prop de la carretera cap a Taüll. Aquestes són algunes de les fotos de la mateixa, si us interessa saber una mica més d’esta i de les altres esglésies que vam visitar, prompte podreu visitar l’entrada on parlem de les esglésies romàniques de la Vall de Boí.
Abans de continuar l’ascensió cap a Taüll decidim esmorçar en un parc situat a vora de la carretera que puja cap al poble. El lloc és bònic, amb gespa, banquet de fusta i la fresqueta de la muntanya però no contàvem amb la presència d’un gos que en olorar els bons esmorçars que fa Vero s’aproparia per veure si també podia pegar un mosset. Per espantar-lo, no se m’ocorre altra idea que donar-li un troçet del meu esmorçar, no cal explicar que el gos decidí quedar-se i els qui tingueren que anar-se’n forem nosaltres. Acabat l’esmorçar busquem al mapa que portàvem l’inici de la pista cap a Taüll, així ens enfilem per la carretera en busca de la pista que surt de la mateixa a prop de la corba que la carretera fa dins del poble. El desviament està degudament senyalizat amb una senyal de fusta i amb marques blanca i roja indicant que es tracta d’un GR.
La benvinguda que ens donà la senda ens deixà gairebé sense alé i amb poques ganes de fer fotos, el mapa ja deia que l’ascens era continuat per una senda que travessavaba vàries vegades la carretera que uneix Boí amb Taüll. Senda que era el camí que en èpoc medieval s’usava per anar d’una localitat a l’altra i que, en l’actualitat, alguns trams encara conserven el paviment medieval (com és el cas de la foto que podeu veure més abaix.)
Tal com deia la senyal, després de 40 minuts pujant per la muntanya divisem el nostre destí i ens adentrem en el poble en busca d’una de les dues esglésies romàniques. Es tracta de l’església de Santa Maria de Taüll que, excepcionalment, es situa al centre del poble, ja que la resta d’esglésies romàniques de la vall es troben a les afores de les poblacions. Sembla, doncs, que va generar l’assentament de la població al seu voltant.
Després de la visita per l’interior del temple desfem els nostres pasos en busca del segon monument de la localitat i, tal vegada, el més conegut de totes les esglésies de la Vall de Boí: Sant Climent de Taüll, la torre de la qual es simplement espectacular i des d’on es té una vista extraordinària de la localitat.
Així, la fresqueta que feia a dalt de la torre ens despertà la gana i que millor que buscar un restaurant per poder dinar. Ací, cal dir que el municipi disposa d’una bona oferta gastronòmica i molt locals per poder triar. Nosaltres ens decidírem per el restaurant Sant Climent, on degustarem un revolicat de setes de la zona, ½ conill a al brasa i una botifarra catalana.
Ara quedava el més dur: TORNAR A L’APARTAMENT. Una volta descansats i amb les piles carregades, emprenem el camí cap a Barruera. La tornada és prou sencilla perquè tan sols hem de desfer els nostres pasos per les sender i pistes per les quals vam pujar, a més a més, també s’agraix que el camí de tornada siga, practicament, en baixada. Aprofitant-ho agafem un bon ritme i en una hora més o menys ens plantem en Barruera.
Ha estat una ruta fantàstica amb unes vistes immillorables, però estem esgotats!!!!
NOU BLOC
Per problemes amb blogger ens hem vist obligats a crear un altre bloc, ací us hem anat posant totes les entrades que ja estaven a l'anterior, lamentablement no son de bona qualitat i no venen amb fotos. Preguem ens disculpeu ja que no hem pogut fer molt més.
Verònica
Verònica
Argelita-Castell del Bou Negre-Ventana a Ludiente 21-11-2010
08:00 Desprès d'esperar els 5 minuts de rigor, agafem marxa cap a Argelita, allí ens trovarem amb uns altres membres del club que acudiràn directament. Sense adonar-nos'en arrivem sense problemes, deixem el cotxe a l'eixida del poble, molt a prop de l'inici de la ruta.
El nostre guía d'avui ens recomana que fem algún que altre estirament, ja que la ruta transcorre per una senda de forta pendent.
09:00 Inici de la ruta, foto de rigor al senyal informatiu, més val no mirar el perfil de la ruta. Ens endinsem per una pista que es trova a la part esquerra de la carretera, allunyant-nos de la població direcció Ludiente. Al poc trovem ja les indicacions a seguir per a arribar al castell. La pista dona pas a una senda amb una forta ascensió, pugem d'un en un sense perdre el ritme, encara que costa bastant seguir-lo. Al front podem veure el barranc i la vall de la muntanya però no hi ha rastre del castell. L'ascens va sent cada volta més i més dur, fins al punt de no poder alçar la vista del terra i el ritme, per al meu gust infernal.
Anem travessant pistes de terra, però sense perdre mai de vista de senda que ens portarà fins al cim, no hi ha possiblitat de pèrdua, ja que compta amb una magnífica senyalització. El grup es separa, per a mi és impossible seguir-los, i em sap greu retrasar-los, però el guia que tancava el grup no ens va deixar en cap moment, a pesar de que en una ocasió a punt estigué de retirar-me, em faltava l'alhé i era impossible continuar ascendint. Però no em deixaren i continuem amb la marxa.
Les vistes són magnifiques, a pesar de que fa algún temps hi hagué un incendi que cremà part de la vegetació, arbres, per això hi han ben pocs, fantàstics precipicis i tallats a la vall. Al fons si girem el cap enrere ja veiem el poble d'Argelita.
Amb un últim esforç i el grup reagrupat arribem ja al castell. Una distància de 3 km amb una forta pendent feta en apenes hora i mitja, dir al meu favor que la duració estimada era de dues hores, i a una altura de 748 msnm. La paradeta pertinent per a esmorçar i agafar forces, el vent bufa molt fred i el sol no calfa. Segons fonts aquest és el recinte enmurallat més gran a Espanya, i allí hem estat nosaltres, d'orige àrab-musulmà. Un membre del grup ha decidit uns metres abans arrivar fins al castell per una ruta alternativa, segons ens comentà desprès no hi havia cap senda a seguir, va arrivar "campo a través" com vulgarment s'acostuma a dir. Per un moment ens va preocupar ja que feia prou estona que deuria d'haver arribat, per tant decidiren posar-se en contacte amb ell, al moment ja poguerem veure la seua menuda figura al front dalt de la muntanya que teniem al davant, i a destacar la presència de grandissim boltors que ens acompanyarem durant tota la ruta.
Des d'el castell ix una senda que va fins a la "Ventana de Ludiente", seguim a buscar-la, i amb apenes dificultat seguim l'estreta senda por vora barranc que ens portarà fins al destí de la nostra ruta. Arribem ja a un gran forat a la paret de pedra de la muntanya, la coneguda com Ventana de Ludiente, i tal com diu el seu nom és com una finestra, ja que asomar-se és tot un gust, magnífiques vistes a dreta, esquerra, al front i al darrere, per aquestes vistes val la pena l'esforç per a pujar ací dalt. Destacar l'anecdota que trobarem un xicotet pesebre dins una botija de bang.
Després de fer les fotos pertinents i gaudir del paisatge, comencem el descens desfent el camí per on hem pujat. Empinades baixades, amb un sòl poc uniforme ple de pedres que alguna que altra volta fan que es perda l'equilibri. Seguim desfent els nostres pasos, travessem el castell i agafem direcció Argelita.
Amb un últim esforç arribem al final de la nostra ruta del dia. Alguns del grup deciceixen fer una cervesseta al bar del poble, nosaltres preferim fer camí cap a casa.
Conclusions del dia, un gran esforç, fortes pendents, magnífics paisatges. Recomanada al amics.
Vero
26/10/2010 SUERA - CASTELL DE MAUZ
L’estiu ja ha passat i les festes de les Alqueries ja hem deixat enrrere i amb l’arribada d’octubre tornem a la rutina amb la tornada al treball, a l’EOI, a les classes (però enguany d’acadèmia) i al fred. Però també tornen les rutes per la muntanya on, a banda de fer exercici, gaudim del nostre entorn natural i cultural.
Doncs bé, el passat diumenge 17 d’octubre inauguràrem la temporada de senderisme amb la ruta Suera-Castell de Mauz, la qual férem amb els companys i companyes del centre excursionista de les Alquries (CEA), que fa poc ha obert la seua nova plana web, aquest és l’enllaç per si algú està interesat. http://www.cealqueries.es/
Suera és una localitat menuda de la Plana Baixa molt a prop del municipi d’Onda i està dins del Parc Natural de la Serra d’Espadà, per la qual cosa presenta un relleu muntanyós amb boscos de pins i sureres, on també apareixen incrustats bancals de regadiu i de secà. Això denota que l’agricultura ha tingut una importància relativa enla història d’esta petita localitat.
La ruta estava catalogada de dificultat baixa, ja que seria una eixida familiar i accediriem al castell de Mauz per la Font de Castro. La durada de la mateixa foren unes 4 hores caminant amb parada per esmorçar inclosa.
Són les 7:00 a.m sona el despertador, uff, ni en diumenge puc dormir. Toca prepar l’equip: roba d’abric perquè fa una mica de fred, botes, bastó, aigua, entrepà, fruita i esperar que vinga Vero perquè l’eixida és a les 8:00 des de la Plaça Major de les Alqueries. A poc a poc va arribant la gent que farà la ruta, som un grup d’unes 25 persones i poc després de les 8:00 eixim amb cotxes direcció Suera.
8:45 arribada al poble, deixem el cotxe en la primera zona d’aparcament i comencem la nostra ruta que ens portarà fins el Castell de Mauz, dirigint-nos cap a la Plaça Major, la qual atravessem i enfilem un carrer en baixada que desemboca a les afores del poble prop d’un barranc, on ja podem veure les primeres hortes de regadiu amb tomateres, prebreres (algú ha vist per primera vegada la planta que dóna les pebreres.).
Seguim per la carretera amb sentit ascendent fins arribar a una senyal de fusta que parla de la història del castell, a la mateixa alçada veurem el primer desviamenmt, seguirem cap al Castell de Mauz, que podrem veure sols amb alçar la vista. 
Continuem per una pista de terra ben delimitada amb barandilla de fusta que ens protegeix del barranc, esta serà la pista que ens portarà fins la Font de Castro. A mà dreta veurem una altra senyal on ens indica una ruta alternativa per pujar al Castell, es tracta d’una ruta més curta però més dura, ja que la pujada és més pronunciada. Serà el camí per on baixarem del castell. Nosaltres seguim per la nostra pista direcció Font de Castro.
El grup camina a bon ritme entre pins i sureres amb uns quants membres del centre obrint el pas i altres tancant el grup, recordem que al grup van 3 nens. El Sol ja fa estona que ens acompanya i ja va sent hora de començar a llevar-se capes de roba, malgrat que la zona per on discorre la pista és prou ombria i humida, amb contínues pujadetes i baixades però sense gran desnivell.
Ens trobem pel camí a varies persones que tornen cap al poble, deuen haver matinat. També un arbre caigut al mig de la pista a causa del temporal de vent que la setmana anterior va colpejar la zona, el salvem sense dificultats i proseguim la nostra marxa.
Abans d’arribar a la font trobem una senyal a ma dreta on ens indica l’antic poblat de Suera Alta, que són unes construccions en runes del que fou el primer poblament de Suera. Una part del grup decidim punjar-hi. L’ascenció és curta (5 minuts) però forta i en arribar a dalt contemplem les runes, les quals denoten que malgrat el pas del temps les construccions eren bones, i també les vistes des de la vora del precipici. Desfem el camí i ens tornem a agrupar amb la resta del grup, que ens està esperant a la pista, i reprenem la nostra marxa.
Deuen ser les 10:00 i comencen a sentir-se comentaris d’esmorçar; ja falta menys.
Arribem a la Font de Castro, una font amb molts gallets d’aigua, situada a un paratge ombriu i fresc amb tauletes i bancs on ens podem seure per esmorçar, però abans cal posar-se el polar perquè fa fred i de sentar-se ni parlar-ne. El banc està congelat!! La propera compra un coixinet. 
Després d’esmorçar, foto de grup per deixar constància de la nostra presència i comencem a pujar per una senda que discorre entre un bosc de pins, la qual apareix senyalitzada mitjançant una senyal que indica la direcció del castell.
El grup s’enfila cap a dalt en fila d’u i a bon ritme, però sempre deixant a membres del centre en la darrera posició. L’ascenció ens permet gaudir d’unes bones vistes, però sense temps per fer fotos, ja que la senda és prou estreta i no convé trencar el ritme del companys/es. 
Arribem a un punt on el bosc és prou espés i el castell el tenim a 200 metres, però la senda que ens ha portat fins eixe punt ha desaparegut. Cal trobar-ne una altra que ens conduisca fins la cima. Uns quants membres del grup anem en la seua búsqueda; alguns decideixen anar-hi deixant el castell a la seua esquerra i altres el deixem a la nostra dreta. Ambdues opcions arriben fins a dalt, però la darrera opció és més encertada. 
Així trobem una senda que, després d’un parell de brusques pujades (ja tindrem temps per pensar com les baixarem), ens porten fins les portes del castell.
L’accés al seu interior està complicat i, per això, ens quedem a les portes contemplant les magnífiques vistes que ens ofereix, aprofitant que avuí és dia clar i assolejat. Podem veure altres municipis de la Plana con Onda, i potser que Vila-real o Benicàssim. 
A la fí ens decantem per Benicàssim perquè al seu costat es pot veure el cim del Bartolo i les seues característiqes antenes. També es contempla el majestuós pic de Penyagolosa. Personalment, aquesta va ser l’etapa que més ens va agradar.
Una vegada dalt ja podem pensar en com baixar tot el que hem pujat. A Vero li entra un poc de por perquè creu que caurà, però amb l’ajuda del seu amic (el bastó) i “els meus bons consells” no té cap problema. Arribem on ens està esperant la resta del grup que ha decidit no pujar-hi i, tots junts i en filera d’u, comencem a baixar per una altra senda plena de pedres, que dificulten una mica més la baixada.
Deixarem el castell a la nostra esquena fins arribar a la senyal que este matí ens assenyalava una ruta alternativa però més dura per accedir al castell.
Ara ja hem arribar al riu que passa per les afores de Suera, l’atravessem i ens endinsem al poble en busca del nostre cotxe. Pel camí es sent algun comentari que insinua que en eixe poble no coneixen la cervesa, alguns membres del grup decideixen comprovar-ho entrantn en un bar a preguntar si en tenen. Vero i jo, com sabem que si que hi ha cervesa, ens n’anem cap a casa on ens espera la paell. És la 13:00 i ja estem de camí a les Alqueries, cansats, suats però amb ganes de començar-ne una altra.
Carlos
Doncs bé, el passat diumenge 17 d’octubre inauguràrem la temporada de senderisme amb la ruta Suera-Castell de Mauz, la qual férem amb els companys i companyes del centre excursionista de les Alquries (CEA), que fa poc ha obert la seua nova plana web, aquest és l’enllaç per si algú està interesat. http://www.cealqueries.es/
Suera és una localitat menuda de la Plana Baixa molt a prop del municipi d’Onda i està dins del Parc Natural de la Serra d’Espadà, per la qual cosa presenta un relleu muntanyós amb boscos de pins i sureres, on també apareixen incrustats bancals de regadiu i de secà. Això denota que l’agricultura ha tingut una importància relativa enla història d’esta petita localitat.
La ruta estava catalogada de dificultat baixa, ja que seria una eixida familiar i accediriem al castell de Mauz per la Font de Castro. La durada de la mateixa foren unes 4 hores caminant amb parada per esmorçar inclosa.
Són les 7:00 a.m sona el despertador, uff, ni en diumenge puc dormir. Toca prepar l’equip: roba d’abric perquè fa una mica de fred, botes, bastó, aigua, entrepà, fruita i esperar que vinga Vero perquè l’eixida és a les 8:00 des de la Plaça Major de les Alqueries. A poc a poc va arribant la gent que farà la ruta, som un grup d’unes 25 persones i poc després de les 8:00 eixim amb cotxes direcció Suera.
8:45 arribada al poble, deixem el cotxe en la primera zona d’aparcament i comencem la nostra ruta que ens portarà fins el Castell de Mauz, dirigint-nos cap a la Plaça Major, la qual atravessem i enfilem un carrer en baixada que desemboca a les afores del poble prop d’un barranc, on ja podem veure les primeres hortes de regadiu amb tomateres, prebreres (algú ha vist per primera vegada la planta que dóna les pebreres.).
Seguim per la carretera amb sentit ascendent fins arribar a una senyal de fusta que parla de la història del castell, a la mateixa alçada veurem el primer desviamenmt, seguirem cap al Castell de Mauz, que podrem veure sols amb alçar la vista. Continuem per una pista de terra ben delimitada amb barandilla de fusta que ens protegeix del barranc, esta serà la pista que ens portarà fins la Font de Castro. A mà dreta veurem una altra senyal on ens indica una ruta alternativa per pujar al Castell, es tracta d’una ruta més curta però més dura, ja que la pujada és més pronunciada. Serà el camí per on baixarem del castell. Nosaltres seguim per la nostra pista direcció Font de Castro.
El grup camina a bon ritme entre pins i sureres amb uns quants membres del centre obrint el pas i altres tancant el grup, recordem que al grup van 3 nens. El Sol ja fa estona que ens acompanya i ja va sent hora de començar a llevar-se capes de roba, malgrat que la zona per on discorre la pista és prou ombria i humida, amb contínues pujadetes i baixades però sense gran desnivell.
Ens trobem pel camí a varies persones que tornen cap al poble, deuen haver matinat. També un arbre caigut al mig de la pista a causa del temporal de vent que la setmana anterior va colpejar la zona, el salvem sense dificultats i proseguim la nostra marxa.Abans d’arribar a la font trobem una senyal a ma dreta on ens indica l’antic poblat de Suera Alta, que són unes construccions en runes del que fou el primer poblament de Suera. Una part del grup decidim punjar-hi. L’ascenció és curta (5 minuts) però forta i en arribar a dalt contemplem les runes, les quals denoten que malgrat el pas del temps les construccions eren bones, i també les vistes des de la vora del precipici. Desfem el camí i ens tornem a agrupar amb la resta del grup, que ens està esperant a la pista, i reprenem la nostra marxa.
Deuen ser les 10:00 i comencen a sentir-se comentaris d’esmorçar; ja falta menys.
Arribem a la Font de Castro, una font amb molts gallets d’aigua, situada a un paratge ombriu i fresc amb tauletes i bancs on ens podem seure per esmorçar, però abans cal posar-se el polar perquè fa fred i de sentar-se ni parlar-ne. El banc està congelat!! La propera compra un coixinet. Després d’esmorçar, foto de grup per deixar constància de la nostra presència i comencem a pujar per una senda que discorre entre un bosc de pins, la qual apareix senyalitzada mitjançant una senyal que indica la direcció del castell.
El grup s’enfila cap a dalt en fila d’u i a bon ritme, però sempre deixant a membres del centre en la darrera posició. L’ascenció ens permet gaudir d’unes bones vistes, però sense temps per fer fotos, ja que la senda és prou estreta i no convé trencar el ritme del companys/es. Arribem a un punt on el bosc és prou espés i el castell el tenim a 200 metres, però la senda que ens ha portat fins eixe punt ha desaparegut. Cal trobar-ne una altra que ens conduisca fins la cima. Uns quants membres del grup anem en la seua búsqueda; alguns decideixen anar-hi deixant el castell a la seua esquerra i altres el deixem a la nostra dreta. Ambdues opcions arriben fins a dalt, però la darrera opció és més encertada. Així trobem una senda que, després d’un parell de brusques pujades (ja tindrem temps per pensar com les baixarem), ens porten fins les portes del castell.
L’accés al seu interior està complicat i, per això, ens quedem a les portes contemplant les magnífiques vistes que ens ofereix, aprofitant que avuí és dia clar i assolejat. Podem veure altres municipis de la Plana con Onda, i potser que Vila-real o Benicàssim. A la fí ens decantem per Benicàssim perquè al seu costat es pot veure el cim del Bartolo i les seues característiqes antenes. També es contempla el majestuós pic de Penyagolosa. Personalment, aquesta va ser l’etapa que més ens va agradar.Una vegada dalt ja podem pensar en com baixar tot el que hem pujat. A Vero li entra un poc de por perquè creu que caurà, però amb l’ajuda del seu amic (el bastó) i “els meus bons consells” no té cap problema. Arribem on ens està esperant la resta del grup que ha decidit no pujar-hi i, tots junts i en filera d’u, comencem a baixar per una altra senda plena de pedres, que dificulten una mica més la baixada.
Deixarem el castell a la nostra esquena fins arribar a la senyal que este matí ens assenyalava una ruta alternativa però més dura per accedir al castell. Ara ja hem arribar al riu que passa per les afores de Suera, l’atravessem i ens endinsem al poble en busca del nostre cotxe. Pel camí es sent algun comentari que insinua que en eixe poble no coneixen la cervesa, alguns membres del grup decideixen comprovar-ho entrantn en un bar a preguntar si en tenen. Vero i jo, com sabem que si que hi ha cervesa, ens n’anem cap a casa on ens espera la paell. És la 13:00 i ja estem de camí a les Alqueries, cansats, suats però amb ganes de començar-ne una altra.Carlos
ALBUFERA
13/09/2010
Aprofitant uns dies lliures i les últimes vacances a l'estiu férem una escapadeta a Corbera, València. Buscàvem tranquil•litat, pau i descans, cosa que vam trobar a La Torreta, amb la seua piscina i jacuzzi.
Sense matinar massa, ens desdejunem al patí de la casa on ens allotgem, un desdejuni realment molt complet.
Ens trobem a Corbera, província de València, a uns 20 minuts de l'Albufera. Agafem el cotxe i direcció punt d'informació El Palmar, on ens donen tot el que cal saber per a fer un bon passeig pel paratge natural. Ens apropem fins a l'observatori d'aus, gràcies a Pura que ens deixà uns prismàtics podem gaudir millor de les vistes.
Envoltats de vegetació pròpia de pinars, carrasques, fem un passeig per les sendes marcades. 
Tornem al cotxe i seguim direcció la platja de la Devesa, ressenyar que eren quasi les 12 del migdia, amb uns 35 graus, i una calor vertaderament sufocant. Fem un passeig per les dunes fins arribar a la platja, no fem massa llarga la parada ja que la calor apreta. Tornem al Palmar per a fer un viatge amb barca per l'Albufera, paratge realment preciós, una gran llacuna d'aigua dolça.
Tornem a Corbera a refrescar-nos a la piscina i passem el que resta de dia de relax.
No podíem estar tan a prop del Palmar i no menjar un bon arròs, deliciós, amb aquest bon sabor de boca agafem camí de tornada a casa. Uns dies de calor, relaxants, molt a prop de la natura, amb bon menjar i millor companyia.
Praga
16/07/2010
Aquest any les vacances arribaren primerenques, l’última setmana de juny viatjarem a Praga, República Txeca. A l’hora d’escollir el destí ho vam tenir prou clar, volíem una capital europea. Praga, ciutat turística per excel•lència, una ciutat de conte, una ciutat encantada.
En el nostre primer esgotador dia vam arribar per la vesprada al nostre destí, després d’agafar dos vols i unes hores d’escala a Madrid, un autobús i un metro, per fi la plaça de Wenceslao, molt a prop del nostre hotel. Vam escollir un vol amb eixida des de València destí Praga via Madrid. Per a anar fins l'hotel també triarem transport públic, l'autobús 119 que ens deixà a la parada de metro de Djevicka, el bitllet de transport molt barat, per 1€ una hora de transport. Cal tenir compte al metro i agafar el que va en direcció centre. Nota important, tot està escrit en txec, però parlen molt bé l’anglès. Una altra opció es agafar un taxi o llogar un cotxe amb xofer per a que et porten fins l'hotel, però es prou més car.
La nostra tasca principal era acomodar-nos a l’habitació, magnífica 100% recomanable, Plaza residence, una mini suite, amb un preu més que envejable, amb desdejuni inclòs. Visita ràpida al centre i trobar l’oficina de turisme per a comprar la Prague card, que ens donava dret a entrar als llocs més interessants de la ciutat. Ens situem al mapa, hi ha varies zones diferenciades,
Stare Mesto, barri antic
Nove mesto, barri nou
Mala Strana, pujada al castell
Hardcany, castell
Nosaltres anàvem molt ben informats des de casa, comprarem una guia de Praga i consultarem webs.
El segon dia el dedicarem a les torres de la ciutat, i podem dir que en té moltes. Ben matinet ens desdejunarem i als carrers de Praga, per davant un fum d’escales per pujar. La primera la Torre de la Pólvora, primeres vistes panoràmiques de la ciutat. Ens endinsem pels carrers de la ciutat, un entorn encantador, arribem a la plaça principal, palau de Tyn, torre del rellotge astronòmic, des d’ací les vistes son millors si cap. Com mana la tradició a les hores el rellotge activa un mecanisme amb el moviment d’unes figures i el so d’una campaneta.
">
En baixar direcció pont de Carlos, millor dit a la torre, després de fer-me la foto pertinent amb un xic molt graciós, amunt, destacar la pedra i una volta més les vistes ara de la zona de Mala strana. Creuem pel pont i pugem a la torre de l'altra banda, aquesta no tan alta. En baixar fem una paradeta per a dinar a un restaurant just al costat de la torre, tenien la carta en varis idiomes, també en castellà, però no el parlen, simplement ajuda a l'hora d'escollir. En acabar direcció a campanar, per davant 308 escalons, i calor, molta calor. a dalt. ací vam firmar al llibre de visites, ben be l'esforç ho mereixia. El campanar està situat just a la pujada al castell, a partir d'ací pots trobar gran quantitat de tendes de records i llocs on menjar menú diari a bon preu. Això sí, menjar a Praga és molt barat, per gaire bé 35€ poden menjar dues persones, i la beguda típica la cervesa, prohibit beure aigua, jeje. Fins ací les visites a les torres, fem camí de tornada, passeig pel costat del riu i carrers de Praga, en busca de l'hotel. Per la nit vam visitar el pont de Carlos enllumenat, molt fosc però ple de gent.
Al tercer dia, creuer pel riu Vldava amb guia italiànglès. Ens vingueren a buscar a l'hotel, per a desprès fer una breu visita en bus a les afores fins arribar on estava el vaixell. Per sort el sol no calfava massa, una volta pel riu molt bonica, des d'un dels ponts de la part alta fins al pont de Carlos. Nosaltres vam escollir fer-lo al torn de matí, però potser per a dinar o sopar també.
La vesprada la dedicarem a visitar les sinagogues i el barri jueu. Es nota amb diferència que es tracta d'un barri amb major poder adquisitiu, grans edificis, ací trobem les tendes més prestigioses de la ciutat. De les sinagogues destacar la més antiga, que per als homes és obligat dur el barret jueu, i la espanyola, la més decorada. La visita al cementeri pot ser molt impactant, gran quantitat de tombes amuntonades. Per la nit vam anar a una sessió de Teatre negre, el més antic de Praga. Era una mescla d'humor amb joc de llum i foscor, molt recomanable. El més econòmic és el teatre que està molt a prop de la plaça principal. Per a sopar salsitxa típica al carrer i visita a la cerveseria més antiga Ûfleku, com no, hi havia un grup d'espanyols armant una bona festa amb el QUE VIVA ESPANYA.
El següent dia es presentava esgotador i així va ser. A primera hora vam agafar el tramvia, el bitllet es compra en les màquines expenedores del metro, per a pujar fins al castell. Comencem la visita a Hardcany, castell i voltants, primer de tot alquilar una guia en castellà. Entrem a la catedral de San Vito, impressionant façana i un interior millor si cap, magnífiques vidrieres, voltes de pedra, grans columnes, etc. I tot un privilegi que pocs van complir, baixar a les criptes, ja que una guarda txeca ens va cridar per a que baixarem amb ella, uff, vaig sentir una sensació molt estranya, fred, por, privilegi. En eixir visita a la casa reial, grans salons. Canvi de la guàrdia reial. Un llàstima que el Callejón de Oro no estava obert al públic, estan de reformes. Un passeig pels jardins reials, gran varietat d'arbres, molt bonic color verd. Decidim baixar i dinar pel camí. Cuan arrivem a Mala Strana anem a buscar el carrer més estret del món, de fet hi ha un semàfor per als peatons, i desprès de molts intents de foto per fi la praguesa ens va fer una foto, jeje. El camí de tornada a l'hotel el férem per vora riu, en busca de la casa Danzante, un edifici molt original. Desprès d'aquest dur dia tocava una dutxa d'aigua freda per a activar la sang de les cames i peus, i recuperar forces amb una pizza, però no recomanem la pizzeria personal molt impresentable. En acabar una volteta per Praga, un capuccino al Starbrucks, i passeig per la zona de pubs. De camí a l'hotel passarem per la casa consistorial ara convertida en hotel crec, estaven fent la presentació d'una companyia aèria, luxe per tots els costats.
El nostre últim dia el dedicarem a les compres, millor dit buscàvem entrar a les tendes per la calor que feia perquè comprar ben poc, no val la pena ja que els preus són més elevats que ací. Alguns souvenirs per a casa i poc més. També visitarem el museu nacional de Praga, molt luxós, una gran escalinata de marbre, grans salons i exposicions dels orígens de la humanitat. Aquest dia vam trobar un restaurant totalment típic de Praga al centre, amb un menjar deliciós i grans jarres de cervesa. De fet per a sopar tornarem al mateix lloc.
L'últim dia tocava fer les maletes i camí de tornada, al igual que l'anada decidirem agafar el metro i l’autobús per a arribar fins l’aeroport, però ara de manera molt més relaxada. El trajecte és aproximadament d'una hora. Facturem maletes cap a València i a esperar al vol. Desprès de l'espera i els retards per fi xafem sol espanyol, unes horetes més a Madrid, amb partit del mundial inclòs, i per fi, ara si, ja a València.
Com a conclusió i la meua opinió personal, dir que val la pena visitar Praga. Amb coneixements d'anglès és molt fàcil comunicar-se. Pel que fa a la moneda, no estan a la zona euro, per tant deureu canviar monedes, corona txeca, nosaltres ho férem des d'ací, però als caixers automàtics de Praga també poguérem traure diners i sense cap tipus de comissió, per tant canvieu el mínim ací i la resta allí, però a un banc. La millor zona per a allotjar-vos és Stare Mesto o Nove Mesto, sobretot la zona propera a la plaça Wenceslao.
Verònica
VOLTA A PEU AL TERME DE LES ALQUERIES
18-04-2010 Volta al terme de Les Alqueries.
Diumenge matiner. Avui toca la volta a peu al terme de Les Alqueries, a banda de bromes varies, ens espera un llarg matí i quasi 20 quilometres per recórrer.
08:00 Ha estat tota la nit plovent, però ara no ho fa, Així que agafe el cotxe i direcció Alqueries. Arribem a la Plaça, comença la marxa en eixe moment. Amb l’amenaça de pluja són molts els que han decidit quedar-se a casa. Nosaltres busquem algú conegut, de seguida trobem a Jorge, i M José i Floren arriben al moment.
Som un grup d’unes 70 persones, la volta està organitzada pel Centre Excursionista de les Alqueries. Agafem direcció Burriana per la Via Augusta, travessem el túnel i seguim per l’esquerra, ja estem en terme d’horts, tarongers a dreta i esquerra, caminem per camí asfaltat. Al poc arribem a la via del tren i seguim pel camí de la dreta portant la via a nostra esquerra. Canviem l’asfalt per la terra. No sé molt bé on estic, per a mí són camins desconeguts. En apenes 15 minuts més ens topem amb el riu sec, però degut a la pluja d’estos dies està tot ple de fang i no es pot passar, per tant mitja volta i a buscar un camí alternatiu.
Molt bé tornem a eixir al riu, ara passem per baix de la via del tren i anem sortejant les pedres i els xarcos que hi ha al riu fins arribar a l’encreuament d’un camí asfaltat que travessa el riu, part de la Via verda entre Vila Real i Alqueries, eixim i continuem per vora riu, trobem un grup d’arbres joves que fa uns anys un grup de xiquets van anar a plantar.De seguida tornem a baixar al riu, creuem la carretera Nacional 340, a baix a dalt, ui quins núvols, que negre s’està posant. Després de fer una breu classe de botànica sobre la flor de l’àloe vera, hem arribat a l’autopista, la creuem per baix i seguim pel camí paral·lel, on fem un xicoteta parada per a agrupar-nos.
Ja hi ha fam, però encara haurem d’esperar algun que altre quilòmetre per a esmorzar. Ara el sentit de la marxa ha canviat, seguim direcció la Muntanyeta de Sant Antoni que veiem al front. Per fi arribem a la primera parada, entrepans, beguda, fruits secs i algo dolcet per acompanyar al cafè, per a tots els participants. Amenaça la pluja, de moment va aguantant.
Continuem amb la marxa ara el ritme és més fort, el nostre grup avança posicions, seguim pels camins, no sé on estic. Fem un gir en el sentit de la marxa anem cap a Nules, trobem un barranc que travessem. Comença a ploure, paraigües fora, uf només em falta mullar-me, jo ja venia refredada de casa. Arribem fins a la carretera Nacional 340, havent passat l’autopista abans, passem per la rotonda, desviament Nules Valencia, ací fem una altra parada, més fruits secs, taronges per a recuperar forces. Emprenem la marxa direcció Alqueries, deixem a la nostra dreta Nules, seguim pels camins asfaltats fins trobar-nos de cara altra volta amb la via del tren.
En aquest punt, Mjose, Floren, Carlos i jo, decidim deixar el grup, creuem la via i seguim pel camí recte fins topar-nos amb el pont de la Creueta, ja estem en zona urbana.
La pluja ens ha acompanyat fins ací, ara llueix el sol. Travessem el poble en busca del cotxe, son 13:30. després de la caminada estem cansadíssims, mullats, amb bufes als peus i alguna ungla d’un altre color.
Valoració de la volta: un matí molt intens que hauria segut molt millor amb un poc menys de calor i per suposat sense pluja.
Verònica.
Diumenge matiner. Avui toca la volta a peu al terme de Les Alqueries, a banda de bromes varies, ens espera un llarg matí i quasi 20 quilometres per recórrer.
08:00 Ha estat tota la nit plovent, però ara no ho fa, Així que agafe el cotxe i direcció Alqueries. Arribem a la Plaça, comença la marxa en eixe moment. Amb l’amenaça de pluja són molts els que han decidit quedar-se a casa. Nosaltres busquem algú conegut, de seguida trobem a Jorge, i M José i Floren arriben al moment.
Som un grup d’unes 70 persones, la volta està organitzada pel Centre Excursionista de les Alqueries. Agafem direcció Burriana per la Via Augusta, travessem el túnel i seguim per l’esquerra, ja estem en terme d’horts, tarongers a dreta i esquerra, caminem per camí asfaltat. Al poc arribem a la via del tren i seguim pel camí de la dreta portant la via a nostra esquerra. Canviem l’asfalt per la terra. No sé molt bé on estic, per a mí són camins desconeguts. En apenes 15 minuts més ens topem amb el riu sec, però degut a la pluja d’estos dies està tot ple de fang i no es pot passar, per tant mitja volta i a buscar un camí alternatiu.
Molt bé tornem a eixir al riu, ara passem per baix de la via del tren i anem sortejant les pedres i els xarcos que hi ha al riu fins arribar a l’encreuament d’un camí asfaltat que travessa el riu, part de la Via verda entre Vila Real i Alqueries, eixim i continuem per vora riu, trobem un grup d’arbres joves que fa uns anys un grup de xiquets van anar a plantar.
De seguida tornem a baixar al riu, creuem la carretera Nacional 340, a baix a dalt, ui quins núvols, que negre s’està posant. Després de fer una breu classe de botànica sobre la flor de l’àloe vera, hem arribat a l’autopista, la creuem per baix i seguim pel camí paral·lel, on fem un xicoteta parada per a agrupar-nos.Ja hi ha fam, però encara haurem d’esperar algun que altre quilòmetre per a esmorzar. Ara el sentit de la marxa ha canviat, seguim direcció la Muntanyeta de Sant Antoni que veiem al front. Per fi arribem a la primera parada, entrepans, beguda, fruits secs i algo dolcet per acompanyar al cafè, per a tots els participants. Amenaça la pluja, de moment va aguantant.
Continuem amb la marxa ara el ritme és més fort, el nostre grup avança posicions, seguim pels camins, no sé on estic. Fem un gir en el sentit de la marxa anem cap a Nules, trobem un barranc que travessem. Comença a ploure, paraigües fora, uf només em falta mullar-me, jo ja venia refredada de casa. Arribem fins a la carretera Nacional 340, havent passat l’autopista abans, passem per la rotonda, desviament Nules Valencia, ací fem una altra parada, més fruits secs, taronges per a recuperar forces. Emprenem la marxa direcció Alqueries, deixem a la nostra dreta Nules, seguim pels camins asfaltats fins trobar-nos de cara altra volta amb la via del tren.
En aquest punt, Mjose, Floren, Carlos i jo, decidim deixar el grup, creuem la via i seguim pel camí recte fins topar-nos amb el pont de la Creueta, ja estem en zona urbana.
La pluja ens ha acompanyat fins ací, ara llueix el sol. Travessem el poble en busca del cotxe, son 13:30. després de la caminada estem cansadíssims, mullats, amb bufes als peus i alguna ungla d’un altre color.
Valoració de la volta: un matí molt intens que hauria segut molt millor amb un poc menys de calor i per suposat sense pluja.
Verònica.
12/04/2010
Ruta de les oliveres mil·lenàries. Sant Mateu.
04-04-10
Aquests dies de vacances ens van apropar fins Sant Mateu per descansar un poc i canviar d'aire. Dissabte ens passejarem pels carrers del poble, la Fira, la plaça, i ben prompte a descansar que l'endemà faríem ruta.
Desprès d'un bon desdejuni, agafem marxa, eixim del poble per la part més alta en busca de l'institut de Sant Mateu, lloc on està situat el senyal que ens guiarà en la nostra aventura d'avui. Ens acompanya el sol, una temperatura suau, però un fort vent que a voltes ens dificulta caminar.
Arribem al senyal, el carrer asfaltat dóna pas a un camí, prompte comencen els camps d'oliveres, molt característic de la zona. Seguim recte, direcció la Font de Morella, deixant el poble a les nostres esquenes. De sobte a la nostra dreta observem ja les primeres oliveres mil·lenàries, o almenys això pensem, ja que durant tota la ruta vam trobar a faltar algun que altre senyal que ens les indicara.
Seguim pel camí fins arribar a la primera intersecció, nosaltres agafem el camí de l'esquerra, si continuarem recte arribaríem fins la Font de Morella. Aquest tram de la ruta correspon a part d'un dels PRs que hi ha a la zona.
Caminem per una pista de terra, però sense evitar deixar-nos captivar pel voltant, grandissims camps d'oliveres molt ben cuidats. 
Anem seguint les senyals de fusta amb el distintiu de l'olivera en verd. Poc a poc anem agafant altura fins arribar a un bosc de pins, un entorn meravellós, ens donà la sensació d'estar sols al món.
Seguim travessant el bosc fins que la senyal de fusta ens marca que hem de girar cap a l'esquerra, agafant direcció al poble. Ara canvia l'entorn, tornen els camps d'oliveres, però res a veure amb els primers.
Travessem el barranc i al poc la pista dona pas a un camí asfaltat, seguim per ell fins arribar a la carretera.
La ruta segueix per l'altre costat, per una pista de formigó, on hi han més camps d'oliveres. Seguim amb el nostre camí, hem fet gana, per tant busquem una bona ombra d'una olivera ben gran i ens sentem a esmorzar.
Fer comentari dels sorolls que ens dona la naturalesa, possibles serps, animalets que volen, tal volta llops, gossos, jeje, un autèntic zoo.
En aquest costat els camps són llarguissims fins on alcança la vista.
Poc a poc anem tornant al poble per la Via Augusta. Ací posem fi a la ruta de les Oliveres Mil·lenàries.
Però ens han quedat més ganes de ruta, i decidim seguir i fer camí fins a l'ermitori de la Mare de Déu dels Àngels, situada al dalt d'una muntanya menuda.
Travessem el poble buscant l'avinguda que ens durà fins el nostre objectiu, en arribar passem pel passeig amb arbres fins arribar a la carretera que ens durà fins l'ermitori.
Ens queden tan sols 950m per a arribar allà dalt, però el temps està molt ajustat, gairebé portem ja tres hores caminant, ja és migdia i apreta el sol. Agafem un fort ritme de pujada, sense parar fins arribar a l'ermitori, pugem per la carretera, a un ritme constant i en menys de 20 minuts ja estem dalt, ahh no tinc alè, i les cames no em funcionen jeje. Descansem un poquet per a agafar aire i beure un poc d'aigua i comencem a baixar, direcció l'apartament rural.
La baixada es fa molt lleugera, ja que hi ha una forta pendent, i en apenes 10 minuts ja estem baix, però encara falta arribar fins al poble. Seguim desfent el camí que havíem fet abans.
Fi de la ruta, arribem a la porta de l'apartament, ara tan sols ens falta una bona dutxa relaxant i bon dinar.
Verònica
Aquests dies de vacances ens van apropar fins Sant Mateu per descansar un poc i canviar d'aire. Dissabte ens passejarem pels carrers del poble, la Fira, la plaça, i ben prompte a descansar que l'endemà faríem ruta.
Desprès d'un bon desdejuni, agafem marxa, eixim del poble per la part més alta en busca de l'institut de Sant Mateu, lloc on està situat el senyal que ens guiarà en la nostra aventura d'avui. Ens acompanya el sol, una temperatura suau, però un fort vent que a voltes ens dificulta caminar.
Arribem al senyal, el carrer asfaltat dóna pas a un camí, prompte comencen els camps d'oliveres, molt característic de la zona. Seguim recte, direcció la Font de Morella, deixant el poble a les nostres esquenes. De sobte a la nostra dreta observem ja les primeres oliveres mil·lenàries, o almenys això pensem, ja que durant tota la ruta vam trobar a faltar algun que altre senyal que ens les indicara.
Seguim pel camí fins arribar a la primera intersecció, nosaltres agafem el camí de l'esquerra, si continuarem recte arribaríem fins la Font de Morella. Aquest tram de la ruta correspon a part d'un dels PRs que hi ha a la zona.
Caminem per una pista de terra, però sense evitar deixar-nos captivar pel voltant, grandissims camps d'oliveres molt ben cuidats. Anem seguint les senyals de fusta amb el distintiu de l'olivera en verd. Poc a poc anem agafant altura fins arribar a un bosc de pins, un entorn meravellós, ens donà la sensació d'estar sols al món.Seguim travessant el bosc fins que la senyal de fusta ens marca que hem de girar cap a l'esquerra, agafant direcció al poble. Ara canvia l'entorn, tornen els camps d'oliveres, però res a veure amb els primers.
Travessem el barranc i al poc la pista dona pas a un camí asfaltat, seguim per ell fins arribar a la carretera. La ruta segueix per l'altre costat, per una pista de formigó, on hi han més camps d'oliveres. Seguim amb el nostre camí, hem fet gana, per tant busquem una bona ombra d'una olivera ben gran i ens sentem a esmorzar. Fer comentari dels sorolls que ens dona la naturalesa, possibles serps, animalets que volen, tal volta llops, gossos, jeje, un autèntic zoo.En aquest costat els camps són llarguissims fins on alcança la vista.
Poc a poc anem tornant al poble per la Via Augusta. Ací posem fi a la ruta de les Oliveres Mil·lenàries.
Però ens han quedat més ganes de ruta, i decidim seguir i fer camí fins a l'ermitori de la Mare de Déu dels Àngels, situada al dalt d'una muntanya menuda.
Travessem el poble buscant l'avinguda que ens durà fins el nostre objectiu, en arribar passem pel passeig amb arbres fins arribar a la carretera que ens durà fins l'ermitori.
Ens queden tan sols 950m per a arribar allà dalt, però el temps està molt ajustat, gairebé portem ja tres hores caminant, ja és migdia i apreta el sol. Agafem un fort ritme de pujada, sense parar fins arribar a l'ermitori, pugem per la carretera, a un ritme constant i en menys de 20 minuts ja estem dalt, ahh no tinc alè, i les cames no em funcionen jeje. Descansem un poquet per a agafar aire i beure un poc d'aigua i comencem a baixar, direcció l'apartament rural.
La baixada es fa molt lleugera, ja que hi ha una forta pendent, i en apenes 10 minuts ja estem baix, però encara falta arribar fins al poble. Seguim desfent el camí que havíem fet abans.
Fi de la ruta, arribem a la porta de l'apartament, ara tan sols ens falta una bona dutxa relaxant i bon dinar.
Verònica
Subscriure's a:
Missatges (Atom)