FITXA TÈCNICA:
- Data: 7/08/2012
- Distància: 21 Km.
- Dificultat: mitjana
- Desnivell: 700 metres
- Alt. màxima: 2000 metres al mirador de calcilarruego
- Temps aproximat: 9 hores, amb esmorçar, dinar i temps per descansar.
La ruta d'avui transcorre per la província d'Osca, concretament al Paratge Nacional d'Ordesa i Monte Perdido, on hem anat a passar uns dies de les nostres vacances per descansar i gaudir d'una de les nostres aficions: el senderisme i el contacte amb els nostres amics els Pirineus.
Bé, l'etapa comença al poble de Torla, on hem anat per agafar l'autobús que ens pujarà fins la Pradera d'Ordesa (1.310 metres), ja que en època turística és l'única opció per poder pujar-hi. Ben abrigats, són les 7:45 i el termòmetre marca 8 ºC, comencem travessant la Pradera en direcció la "senda de los cazadores".
Ací podem veure el pic del Gallinero amb els seus 2.700 metres d'alçada
Seguim guanyant altura fins que, per fi, trobem la indicació de la "Faja de Pelay", aci el terreny ha perdut la vegetació que ens envoltava i s'ha convertit en un terreny una mica pedregós. Dues revoltes més i ja estem en el mirador de Calcilarruego a 2.000 metres d'altitud, aprofitarem les expléndides vistes que des d'aquest punt tenim de tota la Pradera per esmorçar i recuperar una mica de forces i com no per fer-nos alguna que altra foto per immortalitzar el moment. Ha valgut la pena l'esforç!!!
Després d'esmorçar seguim el sender deixant el petit refugi que han construit a dalt del mirador a la nostra dreta per trobar-nos de seguida amb la Faja de Pelay, sender que manté l'altura guanyada amb el seu traçat penjat en les cornises meridionals de la vall i des d'on la sensació de verticalitat és impressionant; ja que si ens assomem, tenint molta cura, a les conises podem veure, 600 metres més avall, el riu Arazas i la immemsitat de la Pradera.
A partir d'ara el camí va perdent la verticalitat, però no la seua espectacularitat, els pins negres que ens han acompanyat durant tot el trajecte han anat desapareixent i el Sol ja pega de valent, però el nostre destí ja hi és a la vista. Continuem baixant el canyó en direcció al fons de la vall en busca del naixement del riu Arazas. La "Cola de Caballo" ens espera al final del sender. Arribem a les 13:00 h. Açò està més concurrit que les Rambles o el Paseo de la Castellana!!!! Es nota que és estiu i estem en plena temporada alta d'aquesta ruta, no sols per la cantitat de gent que s'hi acosta per contemplar aquest espectacle de la natura, sinó també per l'escàs caudal d'aigua que baixa per la cascada. En aquest punt buscarem un lloc per dinar i descansar una mica abans d'emprendre el camí de tornada cap a la Pradera d'Ordesa seguint el sender més transitat.
Si arribats a aquest punt algú no es creu que esta aigua baixa directament d'un glaciar el convide a banyar-se els peus i que els aguante el major temps possible dins l'aigua. Freda no el següent.
El camí de tornada el farem per l'habitual, per on tothom arriba fins la cola de caballo, degut a que tornar per on veniem resulta perillós ja que el tram de la senda de los cazadores no és aconsellable fer-lo de baixada i menys si ha nevat, si fa fred o si s'acosta la foscor. Així, seguint el riu emprenem el camí en direcció las "Gradas de Soaso". Caminem per la fons de la vall sense arbres que ens envolten, tan sols ens acompanyen la immensitud del canyó i els centenars de senderistes que ens anem trobant pel camí. Si alcem la vista a la nostra esquerra podem veure, penjat sobre la vessant esquerra del canyó, el sender de la Faja de Pelay que vist des d'ací baix encara impressiona més.
Uns pocs metres més avall es troben las "Gradas de Soaso", el sender ja ha arribat al nivell del riu i podem contemplar estos petits salts d'aigua a distints nivells que formen una espècie de grades, d'ahí el nom. Després el sender guanyarà una mica d'altura fent ziga-zaga fins convertir-se novament en una cómoda senda que anirà en busca de la "Cascada del Estrecho" atravessant primer un bosc de fagedes (hayas en castellà.)
Seguim per la suau senda en busca, ara, d'una nova cascada la de la Cova, on girarem a la nostra esquerra i travessarem un pont que ens durà pel margé dret del riu fins la Pradera. També podem obviar el pont i seguir recte pel camí que ens portarà també a la Pradera però pel margé esquerre del Arazas. Ens quedarà una nova cascada per veure la de "Arripas". Tots aquests salts d'aigua que en la tardor ens ofereix la força de la natura, en estiu perden una mica de la seua espectacularitat a causa de la falta de caudal; no obstant això, paga la pena desviar-se una mica del sender i seguir les indicacions per poder veure aquests salts des dels miradors corresponents.
Ara ja el camí puja un poc i ens allunya de l'Arazas, apropant-nos una mica més al nostre punt de destí. La senda torna a transcórrer per un tupid bosc que tan apenes deixa passar els rajos del sol. L'ombra s'agraeix després de gairebé 8 hores caminant. Seguint el sender el camí es torna més cómode, apretem el pas i en poc més de 30 minuts arribem a l'aparcament de la Pradera on ens espera una bona recompensa en forma de seient d'autobús.
Desprès del to tècnic de
l’entrada toca l’hora de posar-li un poc de l’experiència personal que
ens va regalar la ruta. He de dir que el dia va començar molt d’hora i
amb les motxilles plenes de menjar i moltes ganes emprenguérem el nostre
viatge fins el centre de visitants d’Ordesa, allí vam comprovar que no
érem els únics volats que havien decidit endinsar-se al parc a les 7.30
del matí. Arribats ja al parc i al front ja la senda de los cazadores,
agafem el suficient aire com per poder afrontar el dur i llarg dia que
ens esperava. A destacar en tot moment el paisatge que ens envoltava,
alts arbres que apenes permetien passar la llum del matiner dia, i una
empinadíssima senda que va fer traure el pitjor de mi durant els primers
15 minuts d'aventura, però que a la fi em va regalar unes vistes
meravelloses i experiència totalment recomanable. Segurament no hauría
segut possible sense el teu recolzament i ànims a pesar dels meus
dolents comentaris, gràcies. Per davant un llarg sender per la Faja de Pelay que ens duria fins la Cola
de Caballo, que veiem al nostre front i ens servia de guia al camí. En
tot moment estavem rodejats de gent, muntanyers aficionats i no tan,
impossible trobar un lloc on poder ..., a pesar dels nombrosos companys
de ruta, el silenci i la pau del paratge ens portava fins la nostra
següent parada, la cascada d'aigua més que fresqueta que convidava a
tastar-la amb un bany per als peus que han patit fins arribar allí.
Desprès del merescut dinar, xarrar una estona, fer fotos, i més fotos, i
riure amb les caigudes a l'aigua de qui pretenia passar a l'altra
banda, ens calcem les botes i comença el camí de tornada per la inmensa
pradera, per davant quasi tres hores de cómoda pista acompanyats per
alguna que altra baixada d'aigua. I per fi, arribem a l'autobús, després de visitar els aseos públics, on l'aigua continuava sent molt fresqueta. Vero
Qué bé s'ho passeu, bandits!
ResponEliminaÉs preciós el lloc, nosaltres també hem estat, però no vam fer tanta ruta.
Una abraçada!
Hola Juanjo, feg el que podem! La veritat és que si que ho és.
ResponElimina