RUTA SL-CV 101 i tornada per GR 36, Eslida.

DADES DE LA RUTA:

·        Data: Dilluns 9 d’Abril 2012.

·        Lloc d’inici: Eslida (Plaça de la Font.)

·        Distància: 9 Km.

·        Temps: 4 hores

·        Altura màxima: 738 metres.

·        Desnivell acumulat: 470 metres.

·        Dificultat: mitjana.

La ruta d’avuí transcorre integrament pel terme municipal d’Eslida, població de la comarca de la Plana Baixa amb gairebé 1.000 habitants, que es situa al vell mig de la Serra d’Espadà. Aquest municipi, tal i com es pot llegir a un dels cartells que anuncíen l’entrada en Eslida, “es fiel a sus aguas, corcho y miel”. Així al llarg del terme municipal ens trobem amb nombroses fonts d’aigua minero-medicinals, boscos de sureres i també gran quantitat d’abelles i abellots que fabriquen la coneguda mel d’Eslida i, en aquesta ruta, hem pogut donar fe que enguany serà un any de mel en abundància.

Seguint amb el nostre ànim de recórrer els merravellosos paisatges de la Serra d’Espadà, avuí escollim la zona d’Eslida i una combinació de rutes que ens agotaràn, a l’hora que ens faràn gaudir d’un dia de Pasqua diferent.

La ruta és un sender local (SL) que comunica Eslida amb el Coll Roig, passant pel picador de cavalls i la font dels Llops abans d’ascendir a l’alt de la Costera (738 metres.) Enllacem després amb el GR 36 que ens conduirà fins al poble passant per la Font de Castro. Aproximadament 4 hores de sendes, pistes, paisatges, natura, vegetació i insectes voladors no identificats.

9:00 h. Eixim des del centre d’interpretació del Parc Natural de la Serra d’Espadà i en lloc d’atravessar el poble decidim bordejar-lo fins arrivar al rentador municipal, des d’on seguim  les marques verdes i blanques per la pista cimentada que ens portarà, travessant camps de tarongers i oliveres, fins el picador de cavalls. Al front podem veure el perfil de la ruta que ens espera avuí, uff, de debó que hem de pujar fins allà dalt???

Continuem per la primera senda a mà dreta que apareix tot just deixar enrrere el picador de cavalls, ens trobem en una zona ombria i amb molta humitat, bona prova d’aquest fet és la temperatura de 6 ºC que ens acompanya en esta primera part de la caminata. Així, sense adonar-nos-en, ens adentrem en un tupid bosc de pins on, en tot moment, seguirem les marques verdes i blanques que apareixen en algunes pedres del camí; perquè en aquesta zona és relativament fàcil equivocar-se de senda i seguir per un PR (marques grogues i blanques) que també travessa el bosc. En eixir dels pins passem pel costat d’unes cases, caminem per pista forestal uns 100 metres fins que al fons veiem el senyal de fusta amb les marques del SL

Ací comença l’ascensió al pic de l’alt de la Costera ( 738 metres.) La senda transcorre per vora falda de la muntanya i a la nostra esquerra ens acompanya un precipici que fa que s’haja d’anar-hi amb compte. A voltes la senda es fa difícil d’atravessar ja que ens trobem en primavera i els matolls estàn en plena floració, fet que atrau a nombroses abelles i abellots en recerca de l’apreciat pol·len de les flors. Què bona la mel d’Eslida!!! En aquest punt resulta innevitable recordar aquella volta, la primera, que vaig passar per ací, sense alhé, sufocada, però res a veure amb l’experiència d’avuí, relaxada i a voltes confiada.

Anem agafant altura i cada volta les vistes són més boniques: senda empinada, pel camí variada vegetació, fins i tot, podem veure alguna que altra falguera (“helecho” en castella) que ens demostra el que diem anteriorment que estem en una zona ombria i amb molta humitat, ja que aquestes plantes gairebé prehistòriques necessiten unes condicions humides per poder creixer. Les marques que anàvem seguint han desaparegut, però impossible pedre’s. Després d’una hora i mitja arribem al llit del barranc, on es troba la font del llops, que no és més que un aflorament d’aigua al sòl. Arribats a aquest punt prenem la decisió d’esmorçar al cim; doncs la zona és massa ombria i encara resta una dura ascensió que no és convenient fer-la amb la panxa plena. Alehores proseguim la marxa per la senda en fila d’u, gaudint en tot moment del paisatge que ens envolta: parets de pedra, sureres per ací, etc. A poc a poc prenem altura i ja es divisa Artana a l’horitzó i ara amb la companyia del sol. Aquells moments dels durs records durant l’anterior ascensió, on la companyia va ser el meu bastó, deixen pas a una agradable ascensió on també s’hi troba el bastó però on Carlos segueix darrere meu al meu ritme.

En passar les 11:15 fem el primer cim, on esmorcem assegut al sòl per agafar forces. Però l’histerisme a causa del sorrol continu de les abelles i l’al·lèrgia que té Carlos fan que la parada siga més curta del normal i amb preses per baixar i fugir d’eixos “agradables” insectes voladors. En aquest punt trobem a dos senderistes que venien seguint els nostres pasos. Ells es quedem i nosaltres, després de consultar el perfil de la ruta, emprenem la baixada que es veurà interrompuda per la xicoteta ascensió a l’altre cim del dia. Passat el cim ens esperen fortes baixades direcció Coll Roig, pel camí ens trobem amb dues parelles més de senderistes que van cap a amunt. Una vegada finalitzada l’ultima baixada forta, divisem els senyals que ens indiquen la fi del sender local S L – CV 101 i la presència del Coll Roig, que travessarem seguint les marques roges i blanques que indiquen el GR-36 que uneix la Vilavella amb Montanejos.

Aixi doncs, seguim direcció Font de Castro pel meravellós Coll Roig, unes parets verticals de pedra roja a banda i banda de la senda empedrada ens acompanyem durant uns metres. La forta baixa fa que el ritme siga més ràpid i lleuger. Seguim les marques del GR o també del PR, no hi ha pèrdua,  arribem fins la Font de Castro, on la senda empedrada dóna pas a una de cimentada i rodejada de bancals d’oliveres. Amb la sensació de prova aconseguida ens dirigim cap al poble, sense pedre de vista el perfi de les muntanyes que acabem d’ascendir.

13:00 h. Fi de la ruta a la Plaça del Molí del poble, busquem un lloc per dinar, recompensa merescuda després d’un dur esforç.

Vero i Carlos

Planell d’Aigüestortes-Estany Llong-Estany Redó

Ruta “Camí de l ‘Estany Llong”

Itinerari: Planell d’Aigüestortes-Estany Llong-Estany Redó-.

Agost 2011

·                       Com arribar: des de Boí fins l’estacionament d’ Aigüestortes (amb el servei de transport públic), fins el Planell d’Aigüestortes.

·                       Durada del recorregut: 3 hores anada.

·                       Dificultat: moderada; l’ itinerari transcorre per una antiga pista forestal.

·                       Desnivell: 600 m (1.830-2.430).

Observació: el trajecte presenta un perfil longitudinal escalonat que fa molt agradable el passeig. Poc abans d’arribar al primer estany trobem el refugi de l’estany Llong amb servei de menjars i allotjaments. Aquest és el recorregut clàssic per a conèixer la ribera de Sant Nicolau, al sector occidental del Parc.

Descripció general

La pista forestal sorgeix de la caseta refugi d’Aigüestortes, és un magnífic itinerari a peu on ens dirigim d’oest a est, fins el cap de la ribera de Sant Nicolau i que ens permetrà descobrir la solana i ombriu de les diferents valls sobre el fons de la ribera principal (Morrano, Dellui, les Corticelles, Contraix, Coma de Mitges, Gavatxos y Colomers d’Espot). El primer tram és molt pla i transcorre entre boscos de pi negre i prats. Ací trobem dos fonts, la del planell Gran i la del Forn de la Pega. Poc després podrem apreciar la força destructiva de les aluds. Un poc avant els prats d’Aiguadassi, antic estany, actualment convertit en una formidable catifa de prats per on circula l’aigua i caminem a sobre unes passarel·les. A aquest punt vam trobar les primeres vaques.

Comencem la pujada a l’estany Llong, situat a 2000 m.n.m, on si seguim avant trobem l’estany Redó, amb la mateixa característica morfologia circular, típica dels estanys de fons de circ.  Durant la nostra ascensió ens creuem amb més animals, vaques i un BOU de cara, que crea uns segons de pànic. I ja seguint per la senda veiem al davant l’estany Llong, amb eixa sensació indescriptible de grandesa, tot i que està ple de turistes-senderistes com nosaltres, aconseguim sentar-nos a esmorçar a la vora de l’estany, des d’on veiem aproximar-se als núvols que poc després deixaran caure una bona ramassada d’aigua.  

És ací on hem de decidir si seguir endavant o fer marxa enrere, però el nostre afàn per conèixer fa que la decisió siga seguir cap a l’estany Redó. L’ascensió ara molt més forta per una senda estreta i molt mullada, ja que ja està plovent, amb un improvisat barret seguim endavant, però malauradament a pocs metres decidim tornar, per què està plovent moltíssim i les pedres esvaren, perill. Amb un fort ritme de baixada arribem al refugi on hi ha gran part de la gent que ha entrat al parc. Ens fem lloc, dinem i agafem un poc de calor, ja que anem totalment mullats. El camí de tornada fins al panell es va fer etern, degut a l’intensa pluja que ens queia a sobre. Però hem de dir que va valdre la pena l’esforç i la mullada, com a conseqüència el meu mòbil va morir.

Vero

RUTA SL-29, AÍN

DADES DE LA RUTA:

·        Data: Diumenge 1 d’Abril de 2012.

·        Lloc d’inici: Aín.

·        Distància: 5k.

·        Temps transcorregut: 2h i 30 minuts.

·        Altura màxima: 650 metres.

·        Desnivell: 500 metres.

·        Dificultat: baixa.

Després d’un temps sense fer cap eixida, avuí ens decidim per reprendre la nostra passió pel senderisme amb una ruta lleugera pel terme municipal d’Ain, població situada al cor del Parc Natural de la Serra d’Espadà a 500 metres sobre el nivell del mar i amb una població de gairebé 200 habitants. Aquesta localitat ens ofereix un paisatge encantador amb boscos de pins i sureres, mesclats amb bancals d’atmetllers i oliveres.

Així doncs, per retrobar-nos amb la Serra d’Espadà, vam escollir la Ruta SL-29 (un sender local de la localitat d’Aín) de traçat circular i amb una durada estimada de dues hores i de dificultat baixa.

De bon matí eixim de Borriana amb direcció a la plaça de l’Ajuntament d’Aín, on aparquem el cotxe, ens equipem amb motxilla i bastó i iniciem el recorregut per la carretera CS-230 en direcció Alcudia de Veo passant per davant del cementiri municipal. A 200 metres a la nostra dreta veiem l’entrada a la senda empedrada, ben senyalitzada amb les marques verda i blanca que senyalitzen el sender local. 

A poc a poc ens endinsem en la natura: cultius, matolls donen pas a boscos de pins i sureres, tan característics de la serra. La senda ben marcada i sense pèrdua, seguint les marques verda i blanca. A mesura que agafem altural el paisatge ens recorda una mica a la serra veïna del Desert de les Palmes. Aquesta senda ens portarà fins una pista, on seguirem per la nostra esquerra coincidint amb un tram del GR-36, la qual gairebé no abandonarem . 

Rodejats de pins amb suaus pujades i baixades arribem fins el barranc. Lloc on les marques verda i blanca desapareixen i la pista dóna pas a una senda que un poc més avant esdevé impracticable, rodejats de sureres, matolls i esbarzers que gairebé arriben a l’altura del pit,  decidim fer marxa enrrere i esmorçar on vam veure l’última de les marques que senyalitzaven el sender.

                                                       Després d’agafar forces reprenem la marxa fins el punt on es troba el senyal del GR-36 direcció Aín i en poc més de 15 minuts, caminant de baixada per una pista empedrada, trovem la carretera que ens conduirà fins el municipi. On decidim fer una volta pels carrers del poble, amb cases on les façanes destaquen per la seua blancor i on es respira tranquilitat. Així, passejant, ens aporopem al punt on vam aparcar el cotxe, ja és hora de tornar cap a casa.

         Amb un sabor lleugerament amarg per no haver pogut finalitzar la ruta a causa del mal estat de conservació en qué es trobava el sender; però, al cap i a la fi, satisfets del bon matí que hem passat.
Vero i Carlos