Les vacances d’enguany les vam planificar gairebé a ultima hora a causa de les meues primeres oposicions al cos de mestres que es van convocar a finals de juny. Per aquest motiu vam pensar un lloc que no estarà massa lluny per si de cas havia de tornar a corre-cuita per triar escola, a la fi vaig aprovar-les però sense plaça, l’any que be més i millor.
Així doncs, decidírem aprofitar uns dies de les nostres vacances per passar-les a Barruera, un poble de la província de Lleida situat en la Vall de Boí, on poder gaudir, a banda de les esglésies romàmiques declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO, del merravellós entorn rodejat de muntanyes, aigua i tranquilitat que després d’uns mesos preparant les oposicions també s’agrairia. A més a més, a prop del nostre destí d’estiueig es troba el Parc Nacional d’Aigüestortes, on teniem planificades un parell de rutes que a causa de la pluja es va quedar en una i un intent.
Però comencem per la nostra primera ruta per la comarca de l’Alta Ribagorça.
Diumenge 24 de Juliol de 2011. Barruera-Boí (pel camí de l’aigua.) Boí-Taüll i tornada. Distància: 10 km (anada i tornada). Desnivell: 450 metres
Aquestes tres poblacions es troben dins de la Vall de Boí i totes elles tenen unes esglésies romàniques declarades patrimoni de la humanitat. De totes elles la capital és Barruera, localitat on ens allotjem i des d’on partirà la primera de les rutes que despés d’ 1hora i 35 minuts ens portarà fins la primera parada Boí, on visitàrem la seua església i esmorçàrem. Després 40 minuts de dura ascensió camí cap a Taüll, on també visitàrem les dues esglésies romàniques de la localitat i dinàrem a un restaurant boníssim. Acabat el dinar, prenem el camí de tornada cap a Barruera.
8:30 a.m sona el despertador, ja estem en Barruera prepartats per a la nostra primera ruta per terres lleidetanes. Preparem l’esmorçar, l’aigua, les entrades per visitar les esglésies, la càmera de fotos i ens vestim, tenim un dia assolellat i amb temperatura agradable, no caldrà agafar roba d’abric.
10:00 a.m comencem la nostra ruta que ens portarà fins Taüll baixant fins el riu Noguera de Tor al seu pas per Barruera i atravessant l’antic pont de pedra sobre el mateix riu.
Prenem el camí marcat amb senyals blanques que passa per sota de la carretera de Durro (altre poble amb una església romànica i que també visitàrem) paral·lel al riu deixant aquest a la nostra esquerra direcció Boí. A poc a poc ens adentrem en una espesa senda de xops i vegetació típica d’un llit fluvial, la qual ens portarà fins el primer desviament que s’enfila pel vessant de la muntanya i deixem enrrere el riu que ens ha acompanyat en esta primera part del viatge, però sense olvidar-nos d’ell perquè al llarg de la ruta l’atravessarem vàries vegades.
A partir d’ara l’ascensió es fa més dura ja que el camí s’ha convertirt en un senda pedregosa amb importants pendents i curves de ferradura; a més a més, la vegetació també ha canviat i ara ens trobem rodejats de pins, roures i matolls com ara: boix. La cara de cansament de Vero és una bona prova del que acabe de dir. Però amb tot això, paga la pena seguir amb l’ascensió perquè les vistes que ens ofereix la mateixa són realment d’una extraordinària bellesa per no parlar de la tranquilitat i la pau que es respira.
Després d’una exigent ascensió que millor que fer una mica d’exercici físic; encara ens estem preguntat a qui i com se li ha ocorregut la brillant idea de portar fins a este lloc uns aparells per fer gimnàstica!!! Aquesta pregunta va trobar resposta al cap d’uns minuts. Bé, hem arribat a una senyal que ens indica un desviament cap al mirador de la vall i decidim desviarnos-hi, es tracta d’una plataforma de fusta sobre la vall i des d’on es pot gaudir d’unes vistes excel·lents de la Vall de Boí i del riu que la forma Noguera de Tor, afluent del riu Noguera Ribagorçana. També podem veure el poble d’Erill la vall, que és un altre del pobles de la Vall de Boí que compta amb una bónica església romànica la qual vam visitar el dia anterior.
Una vegada contemplades les vistes que ens ofereix aquest mirador i preses les fotos de rigor, tornem a la nostra senda pedregosa que de seguida es transforma en un cami descendent i més cómode que l’anterior. Ara ja entenem per on van pujar tots el aparells de gimnàstica i banquets de fusta que hem vist al mirador. Continuem pel camí empedrat que transcorre entre bancals i cercats de ramat en direcció Boí; al poc ja divisem la primera parada del dia, són prop de les 12:00 i ja apreta la gana. Arribem a la Plaça del riu de Boí (1260 m.) i ens dirigim cap a l’església romànica de Sant Joan de Boí, situada a prop de la carretera cap a Taüll. Aquestes són algunes de les fotos de la mateixa, si us interessa saber una mica més d’esta i de les altres esglésies que vam visitar, prompte podreu visitar l’entrada on parlem de les esglésies romàniques de la Vall de Boí.
Abans de continuar l’ascensió cap a Taüll decidim esmorçar en un parc situat a vora de la carretera que puja cap al poble. El lloc és bònic, amb gespa, banquet de fusta i la fresqueta de la muntanya però no contàvem amb la presència d’un gos que en olorar els bons esmorçars que fa Vero s’aproparia per veure si també podia pegar un mosset. Per espantar-lo, no se m’ocorre altra idea que donar-li un troçet del meu esmorçar, no cal explicar que el gos decidí quedar-se i els qui tingueren que anar-se’n forem nosaltres. Acabat l’esmorçar busquem al mapa que portàvem l’inici de la pista cap a Taüll, així ens enfilem per la carretera en busca de la pista que surt de la mateixa a prop de la corba que la carretera fa dins del poble. El desviament està degudament senyalizat amb una senyal de fusta i amb marques blanca i roja indicant que es tracta d’un GR.
La benvinguda que ens donà la senda ens deixà gairebé sense alé i amb poques ganes de fer fotos, el mapa ja deia que l’ascens era continuat per una senda que travessavaba vàries vegades la carretera que uneix Boí amb Taüll. Senda que era el camí que en èpoc medieval s’usava per anar d’una localitat a l’altra i que, en l’actualitat, alguns trams encara conserven el paviment medieval (com és el cas de la foto que podeu veure més abaix.)
Tal com deia la senyal, després de 40 minuts pujant per la muntanya divisem el nostre destí i ens adentrem en el poble en busca d’una de les dues esglésies romàniques. Es tracta de l’església de Santa Maria de Taüll que, excepcionalment, es situa al centre del poble, ja que la resta d’esglésies romàniques de la vall es troben a les afores de les poblacions. Sembla, doncs, que va generar l’assentament de la població al seu voltant.
Després de la visita per l’interior del temple desfem els nostres pasos en busca del segon monument de la localitat i, tal vegada, el més conegut de totes les esglésies de la Vall de Boí: Sant Climent de Taüll, la torre de la qual es simplement espectacular i des d’on es té una vista extraordinària de la localitat.
Així, la fresqueta que feia a dalt de la torre ens despertà la gana i que millor que buscar un restaurant per poder dinar. Ací, cal dir que el municipi disposa d’una bona oferta gastronòmica i molt locals per poder triar. Nosaltres ens decidírem per el restaurant Sant Climent, on degustarem un revolicat de setes de la zona, ½ conill a al brasa i una botifarra catalana.
Ara quedava el més dur: TORNAR A L’APARTAMENT. Una volta descansats i amb les piles carregades, emprenem el camí cap a Barruera. La tornada és prou sencilla perquè tan sols hem de desfer els nostres pasos per les sender i pistes per les quals vam pujar, a més a més, també s’agraix que el camí de tornada siga, practicament, en baixada. Aprofitant-ho agafem un bon ritme i en una hora més o menys ens plantem en Barruera.
Ha estat una ruta fantàstica amb unes vistes immillorables, però estem esgotats!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada