EL CLOT

PARATGE NATURAL
ENTORN PACÍFIC
AMBIENT CERIMONIÓS
RAIG DE LLUM

ESPILL DE VIDA

PLAER ENDINSAR-SE AL TEU COR
VOLTANT QUE ACONSEGUEIX PAU
TRENCADA PEL CÀNTIC D'OCELLS

ESPILL DE VIDA

ARBRES CENTENARIS CUSTODIEN TEUES AIGÜES
PAISATGE ENSISADOR
FLORS I PLANTES T'ADORNEN

ESPILL DE VIDA

TESTIC D'ENAMORATS
CAPSETA DE SECRETS
ABRAÇ DE LA NATURA

ESPILL DE VIDA

EMPREMTA DEL PAS DEL TEMPS
ORIGE DE LA HISTÒRIA
TA ERMITA ET BENERA

ESPILL DE VIDA

ESTIU, TARDOR, HIVERN PASSEN
ARRIBA PRIMAVERA ESCLAT DE COLOR
ESPILL DE VIDA

ACONSEGUEIX ENAMORAR-ME,
EVADIR-ME DE TOT,
RELAXAR-ME,
OMPLIR-ME DE VIDA.

Verònica

FALLAS

Last week I have been in Valencia. I went on Monday 8th to see and listen the "Mascletà", that day was the women day.
The pyrotechnic was a woman. She is from Burriana, my town, the best of the province of Castellón. She has received a lot prizes for her work.
This time I went to Valencia by train, I took it in Al-Burriana train station, after one hour, more or less I got Valencia. The day was cloudy and very cold. The first place that I visited was Starbucks, a coffee shop, I drunk a warm cappuccino.
After I went to central square of Valencia where the town hall is, where the “Mascletà” was. I found many people from Burriana, all of us wanted to support them, and at 14:00 o'clock after the falleras said "Mrs Pyrotechnic you can begin the "Mascletà" after the first "masclet" exploited there were a lot noise. I can't explain how I felt, this was wonderful, amazing, with the end all of your body feels the vibration. At the end people congratulated the pyrotechnic. I had lunch, a healthy food, I came back home by train, too.
Last Saturday I went to Valencia another time, but I went by car, we parked it and took the underground. I visited some "Fallas" in the city centre, and of course I listened the "Mascletà", it was so good. After lunch I had to come back home.

I love "Fallas", I was so happy in Valencia, I forgot all about my daily routine and enjoy a lot.
Verònica

CABANES - CASTELL DE MIRAVET

04/03/2010

28-02-2010
Per acabar el mes ens disposem a fer una ruta curta i sense massa dificultat, avui visitem el parc natural del Desert de les Palmes.
09:00 Ens dirigim cap a Cabanes per l'autovia, fa bon dia encara que un poc núvol, però ens vindrà bé, ja que gran part de la ruta transcorre per la zona alta i pega prou el sol.
En arribar a Cabanes agafem la rotonda i seguim direcció Oropesa CV, al poc la carretera dona pas a un camí asfaltat.

Passem pel desvio de Les Santes, que el deixem a la nostra dreta. Al poc trobem una indicació de fusta que ens fa girar per un camí a la dreta, veiem tots els camps ametlers en flor, un paisatge preciós de color rosa i blanc.


Seguim pel camí fins trobar l’ indicació de la Casa de reposo Los Madroños, que ens desvia per una camí de terra a la nostra esquerra. Arribem ja a la zona de xops, on deixarem el cotxe.

10:00 Iniciem la ruta des de la Font del Perelló, situada en una zona de descans amb bancs i taules de fusta. Comencem a pujar per la pista de terra que hi ha a l'esquerra, pugem a poc a poc, molt fàcilment. En trobar el senyal que ens indica Los Madroños, nosaltres girem a l'esquerra buscant el Castell de Miravet.

A l'entorn hi ha molta vegetació d'alzines (Quercus ilex), llentiscles (Pistacea lentiscus), arítjol (Smilax aspera) o lligabosc mediterrani (Lonicera implexa) són una mostra de la humitat d'aquesta zona. Cal destacar la presència del margalló (Chamaerops humilis), planta emblemàtica de l'espai natural ja que dóna el nom al Desert de les Palmes. Continuem pujant per la pista fins que ens trobem amb zones de cultiu abandonades, on torna a haver-hi presència de garroferes (Ceratonia siliqua), oliveres (Olea europaea), figueres (Ficus carica), serveres (Sorbus domestica) i ametlers (Prunus dulcis).

A la fi de la pista trobem una intersecció, seguim per l'esquerra, tal com ens indica el senyal travessem un camp de cultiu i ens endinsem a la dreta per una senda. Passem per dins d'un bosc de pins i la vegetació típica del Desert.


La senda es va fent estreta fins a situar-nos a 306 m d'altitud. Des d'allí hi ha vistes espectaculars del Prat de Cabanes-Torreblanca. De sobte pareix que la senda ha desaparegut, ha passat a ser de pedra calcària i algunes brosses i herbes, algunes de les cuals pungen, d'això done fe. No és difícil seguir el camí, al davant veiem ja el Castell de Miravet, hi anem trobant senyals de fusta que de segur indicarien el camí al castell de no estar en blanc, jeje.

Parem i observem, a l'esquerra el poble de Cabanes, a la dreta el barranc i massís de muntanya, i al front La plana de Cabanes- Oropesa, la mar.

I el castell de Miravet, Fortalesa d'origen musulmà que probablement va ser un monestir de monjos guerrers musulmans consagrats a la guerra santa. L'any 1091 va ser conquistat i habitat pel Cid Campeador. Al voltant de les ruïnes trobem restes del que antigament va ser un poblat que va desaparèixer al segle XVI.

Ja hem arribat a la zona de la fortalesa, anem per una estreta senda de terra, intentem pujar per a entrar dins, però hi ha massa brossa i el camí no és fàcil. Desprès d'una hora de camí, busquem cadira i parem a esmorzar, mm que bo l'entrepà. Les vistes que tenim són magnifiques, un bon punt per a tenir controlada tota la zona.


11:15 Iniciem el camí de tornada desfent les passes que hem fet per a arribar-hi. De camí ens creuem amb tres gossos i dos persones, destacar que era un Dòberman, i se’m va apropar considerablement, l'altre tenia canes al pèl i es va solidaritzar amb mi, i l'últim era molt menut i tenia por, però be dir que venien en son de pau i no em van atacar, a pesar de la meua fòbia als gossos vaig aguantar com una campiona jo soleta, ja que Carlos estava pujat dalt d'una pedra ben alta rient-se de mi.


Sense problemes tornem fins la Font del Perelló, on hi han persones amb més gossos, ufff. La baixada ha segut prou ràpida i amb un ritme constant, gaire bé una hora de camí. Agafem el cotxe direcció casa.
Destacar el paisatge característic del desert, el contrast del sol de la senda entre terra i pedra, i bé que vam poder veure alguna que altra petjada i mostres d'haver escarbat d'algun animal, per ara encara no definit, però pareixia gran.

Verònica

ESLIDA-FONT DELS LLOPS-COLL ROIG-FONT DE CASTRO-ESLIDA

07/02/2010
08:15 Estem a la plaça de les Alqueries. Avui anem amb el Centre Excursionista d'Alqueries a fer una ruta per les fonts d'Eslida, itinerari que han preparat amb motiu de la trobada intercomarcal de centres excursionistes.
Participants: Gonsalo, Laura, Sergio, M Jose i jo, nosaltres hem decidit tornar a casa a dinar, per tant ens desviarem de la ruta marcada, avui dinem a casa Cristina, jeje, li ha tocat fer de cuinera.

09:00 Concentració davant del Bar Paquita, Eslida. Allí ens trobem amb els centres de Borriol, Benicàssim, Castelló, Vila-real ...
Comencem la ruta pel carrers del poble, anem seguint les indicacions per a eixir del poble. Trobem una pista estreta de ciment, des d'ací parteixen varies de les rutes de la Serra d'Espadà, PR-GR-SL, marques grogues, roges i verdes.

Seguim les indicacions cap a la quadra del cavalls, travessem una pista asfaltada, però prompte agafem una senda direcció la font dels Llops.
Ens endinsem en un bosc de pins, el grup es va allargar, doncs anem ascendint en fila. Arribem a una pista i seguim recte per la nostra esquerra, al poc trobem ja la senda, SL marques verdes i blanques, a la part esquerra de la pista. A partir d'ací comença una dura ascensió.

Fem una xicoteta parada per a re agrupar-nos i seguim per la senda. Ara el nostre grup va dels primers. Pugem per un bosc, zona ombria, trobem musgo al camí, hi ha que anar amb compte de no esvarar. La senda és estreta, però no hi ha pèrdua, està ben senyalitzat i el camí està bastant marcat.
A poc a poc anem agafant altura, pins, sureres, gran varietat d'herbes de muntanya i unes vistes cada volta més boniques. Val la pena parar-se un moment i contemplar el paisatge.
La senda marca ja una pendent pronunciada i constant, a més a més hem de sumar-li el fort ritme que porta el cap del grup. Després de gairebé una hora passem per la font dels Llops, però no parem ni un segon i continuem ascendint en busca d'un lloc on poder esmorzar. Jo em separe del grup i deixe que avancen, agafe el meu ritme i respire, jeje.
La senda fa ziga-zaga i no veig el grup de davant ni el de darrere, qui em mana posar-me en aquestes coses? menys mal que m'acompanya el bastó, el meu amic, i em fa un poc més fàcil l'ascens, i per suposat no decau l'ànim.


10:50 Per fi quasi al cim, fem una parada per a esmorzar, ja era hora, necessite sentar-me i descansar, jo avance fins retrobar-me amb els amics. Després d'agafar aire, ens mengem l'entrepà i busquem al mapa la pròxima senda que ens porte fins Eslida. Menys mal que Gonsalo i M José porten xocolate, necessitem dolcet. Magnífic lloc per a fer una parada, hi ha sol, i les vistes infinites, fins i tot Sergio diu haver vist les Columbretes.



Ara la senda transcorre pel cim de la muntanya i és un continu de pujades i baixades, fàcil de seguir, encara que la senda a voltes no està ben dibuixada, però tan sols hem de seguir les marques verdes.

Desprès d'una forta pendent trobem el senyal que ens indica la senda del Coll Roig per a tornar a Eslida, a la dreta, si seguirem ascendint aniríem direcció nevera de Castro, un vell amic, jeje.
El nostre grup es desvia per ací, ens acomiadem dels membres del centres, son quasi les 12 i hem d'estar a casa a hora de dinar, mmm que bo!!!


Agafem la senda PR, que fa honor al seu nom, COLL ROIG, roig pel seu color i coll per l'estreta que és. Iniciem la baixada còmoda sense massa dificultat. Creuem la pista i agafem la senda que ens durà fins la Font de Castro, seguint les indicacions, i ja sense massa problemes arribem al poble.

Des de la font tornem a agafar la pista de ciment i anem desfent el camí per on hem començat la ruta.
Per unànime decisió parem a fer-nos alguna coseta al bar, el premi merescut.
Arribem a Alqueries sobre les 13:30, Cristina està a casa amb un dinaret ben bo, també ha vingut Carlos que ja s'ha alçat de dormir. Comentari de la ruta, Tu on portes a esta xiqueta a entrenar-se?? a la platja???

Conclusió, tornaré però amb un ritme més suau.

Verònica

VOLTA A PEU DE LES ERMITES DE BORRIANA

31-01-2010
Com va sent tradició a Borriana, l'últim diumenge de gener es celebra la Volta a peu de les ermites, organitzada per la Falla Don Bosco.
Aquest any nosaltres anem a participar, és l' XI Edició, després de deu anys per fi he pogut inscriure'm i fer la volta.
Participants: Cristina, Gonsalo, MJose, Floren, Mjose, Carlos i jo, bé i unes 1200 persones més. Avui tampoc ha pogut vindre Sergio, està lesionat diu, però s'ha quedat fent el dinar, mm que bo.
08:30 Estem a la porta del col•legi Salesians, punt d'eixida. Avui també hem hagut de matinar, preparar l'entrepà i abrigar-nos.
Comença la volta, disparada de coet, paperets que volen, oh que bonic.
Al principi el ritme és molt suau, és impossible caminar sense xafar al de davant.
Als pocs metres passem per davant de la 1ª ermita, l’església de Maria Auxiliadora, no fem parada, ja agafem marxa, anem pel passeig San Joan Bosco fins al riu, seguim per vora riu arribar al carrer per on ens desviem, 2ª ermita l’església de Sant Blai. És una llàstima que l'antic hospital es trobe en runes, però això es política i hem vingut a fer esport.
Ací nosaltres tampoc fem parada i seguim avançant entre la gent fins arribar altra volta a vora riu. Hem format dos grups, xics i xiques, només per una qüestió de conversa.

Travessem el riu pel pont i seguim direcció al camí que ens durà fins la pròxima ermita. Girem a la dreta pel primer camí, sense deixar l'asfalt, trobem l’ indicació per on s'ha d'anar. Desprès de gairebé 1h 20m arribem a Santa Bàrbara, punt 5.7km, ja hem arribat, estem tots i els 7 tenim gana. Aquest és el primer punt de cunyar la credencial i d’avituallament, fruita i begudes. Parem a esmorzar. Pel camí algú va haver de menjar, es trobava marejat, i l’altre no parava de preguntar si ja havíem arribat. M José ens va ensenyar el seu hort, ara ja sap que també pot anar a peu. Nosaltres esmorzem amb la música de les campanes de fons. No puc dir expressament pels camins que hem passat, només veiem gent i tarongers.

Disparada de coet i continuem amb la volta, per recórrer altres 5.9km fins Sant Gregori. Agafem el camí de terra que hi ha a la dreta de l’ermita. De camí el 2n avituallament, cafè o xocolate, PAI Sant Gregori o PAI Santa Bàrbara. Anem direcció la mar, ja ha eixit el sol i comença a fer calor, la gent es va llevant roba, algunes porten més capes que altres, je,je. Arribem vora mar, a l’esquerra direcció Almassora i a la dreta Borriana, girem a la dreta. El paisatge canvia, ara a l’esquerra està la mar calmada i la dreta camps i cases abandonats.

Trobem a la nostra esquerra el camí que ens durà fins Sant Gregori. Mai abans havia estat allí i tenia curiositat. El ritme de la marxa ha augmentat bastant i és prou fort. Ja hem arribat al 2n punt de cunyar i al 3r d’avituallament, taronges, hi trobem una xicoteta ermita en una alqueria tancada, i jo diria que en runes, no fem parada i seguim pel camí de l’esquerra direcció el Grau de Borriana. Hem fet ja uns 12km, ens falten 13km per al final. La següent ermita és la de la Misericòrdia, es troba al paratge natural del Clot de la Mare de Déu.


Hem d’arribar fins vora mar pel camí, per cert molt deteriorat, i girar a la dreta direcció les “Terrasses” . Arribem a l’ermita 3r punt de cunyar i 4t punt d’avituallament, més fruita i beguda.
Cris descobreix que té bufes als peus, quin mal, però ella valenta es torna a calçar i a seguir.


Seguim pel clot direcció Borriana, travessem la carretera del Grau i buscant el camí Fondo per la nova zona de Novenes. En arribar al Camí Fondo girem a l’esquerra pel primer camí. Passem per davant de la paperera, ja és quasi migdia, hem perdut el compte de les hores que dúiem caminant i només hem descansat mitja hora per a esmorzar, el cronòmetre només alcança fins 59m jeje. Estem cansats, ens fan mal els peus, però tan sols ens falten 2 ermites i la meta, pensament positiu, PODEM.

Arribem al camí l’Axiamo i de seguida estem a l’ermita, 4t punt de cunyar i 5é d’avituallament, ja no volem més fruita, tenim gana i estem cansats és ja la una, i tan sols falten 7km.

Sense parar massa estona emprenem la marxa direcció Alqueries del Ferrer, aquest tram de la volta es fa prou llarg i pesat, es nota que el ritme ara és més lent. Anem xerrant i desitjant arribar, fins i tot anem especulant on està l’ermita, serà allò, no no és, aquelles palmeres serà, no tampoc. No sabem ni on estem, però prop del camí Llombai. Per fi el penúltim punt de cunyar i més fruita i aigua, ja no volem res, només arribar. Però encara falten els últims kilòmetres i més o menys 1 hora més de camí. Nosaltres no fem parada i seguim amb la marxa fins al final.

En eixir de l’ermita girem pel camí de la dreta direcció Borriana, a l’esquerra està Nules, creuem la carretera i ara ja per la nova CV cap a la meta pel carril bici. S’ha posat nuvol i ja fred a pesar d’estar caminant durant quasi ja 6 hores. El grup es divideix, pareix que no arribem mai, però el mal de peus i les cames cansades no ens deixen avançar. Però bé, menys queixar-nos i agafem conversa.
Son les 14:30 hem arribat, necessite una cervesa i unes papes, ens ho mereixem. Cunyem per última vegada la credencial i agafem el nostre certificat per haver participat en la XI Edició de la volta a peu de les ermites de Borriana.
Però .... encara he d’arribar a casa, així que caminem un poc més.


Avui dinem a casa Mjosé i Sergio, ell ens ha preparat un arrocet de peix boníssim, portem gana i estem rebentats, li ha tocat a ell cuidar-nos.
Per acabar el dia, sessió vesprada de sofà i unes partides i rises amb la WiiFit, jeje.

XOVAR – NEVERA DE CASTRO – MINES DE MERCURI

24-01-2010

A pesar de la previsió meteorològica donava aigua, nosaltres férem marxa cap a Xóvar.
És ben matí, apenes ha eixit el sol i ja estem preparats, entrepans, motxilla amb l’impermeable, per si de cas, i el nostre nou company, el bastó.
08:20 Emprenem direcció la Vall d’Uixó, avui farem la ruta Xóvar_ Nevera de Castro, com sempre una ruta circular. Abans d’anar-hi busquem la informació i comentem amb els amics per si algú s’apunta, però ja l’han feta i ens comenten que està molt ben senyalitzada, doncs allà anem.
Entrem a Xóvar pel primer camí a la dreta, seguint el senyal del Parc Natural Serra d’Espadà, barranc d’Ajuez, als pocs metres trobem una zona d’aparcament per als excursionistes.
Deixem el cotxe i comencem la marxa, anem seguint els senyals metàl•lics amb el logotip del parc, recorregut verd. Anem travessant el poble i al poc trobem una pista de terra. Ací veiem l’indicatiu del PR, agafem direcció Nevera de Castro - Eslida, duració 1.59’ .



Als pocs passos a la nostra dreta veiem un embassament, l’embassament d’Ajuez, punt 1 de la ruta. Continuem avant deixant-lo a la nostra dreta sense bordejar-lo. De seguida ens endinsem al barranc i la pista dona pas a una senda de pedres.



Al voltant sureres, la senda no té pèrdua, només hem de seguir el camí marcat i els senyals.



Anem ascendint a poc a poc, ja que la senda es va complicant, es va fent més dura, pedres, pedres i més pedres. Pel camí val la pena anar fent parades i gaudir del paisatge.



Nosaltres aprofitem un fem una paradeta a la font fresca punt 2 de la ruta.



Seguim amb l’ascensió a la muntanya per l’estreta senda empinada, de sobte al davant veiem que hem de travessar la paret de la muntanya per les pedres, més val no mirar avall, ja que impressiona un poc. Cada volta les vistes són més panoràmiques, estem ascendint per la part ombria de la muntanya, cal gaudir del paisatge i el silenci.

Trobem l’indicatiu de les mines de mercuri punt 3 de la ruta, però no decidim baixar, i seguim per la senda direcció nevera de Castro, cada volta més empinada.



Per fi arriben al final de la senda, dura i pesada senda de pedres i ombra, on trobem una pista de terra, i seguim per la nostra dreta. Pareix que el sol vol eixir i es veu algun que altre raig de sol, però no calfa gaire. Es nota que ascendim per la part ombria, ja que la temperatura és baixa i no ens molesta massa la roba, cal anar abrigat, fa un vent gelat.

Continuem per la pista, on ens creuem amb els primers senderistes del dia, van en direcció contraria a nosaltres, suposem que venen d’Eslida. Pel camí veiem una altra pista a la nostra esquerra que baixa, però no deixem la pista i ascendim seguint el senyal metàl•lic.



Arribem fins una intersecció ven marcada, la parada del bus. Podem agafar la pista de l’esquerra que ens porta fins la Nevera de Castro o seguir per la dreta. Nosaltres ens desviem a l’esquerra en busca del nostre objectiu del dia. A pujar s’ha dit, no hi ha pèrdua, no ens hem d’eixir de la pista fins trobar el senyal indicatiu de la senda que ens portarà fins la nevera, es troba a una corba.
Cada volta hi han més núvols, però ara ja hem arribat fins ací, seguirem pujant i si plou, ja vorem que fem.



En veure la senda, em pregunte:
Qui ha tingut la idea de voler veure la Nevera de Castro?
Carlos em diu que no em queixe tant i puge. Alé calladeta i amunt, note com el cor em batega molt fort, pareix que vol eixir, jeje, maria pupas continua pujant. La senda és prou empinada i dura, em pregunte com baixaré, ai quina por, jeje, hi ha que donar-li un toc d’humor a la negror que veiem que s’està formant al cel.
Mentre pugem, escoltem unes veus , hi ha gent dalt, ens apartem a un costat de la senda, ja que baixen corrent amb un curious, ALLÀ ON ANIRÀS ALGU DE BORRIANA TROBARÀS.

Desprès parem per a agafar alè ja veiem la Nevera de Castro. Jo done un premi a qui va pujar allò allà dalt, ja son ganes ja, jeje. Per fi arribem a la Nevera de Castro, punt 4 de la ruta.



Quin fred que fa, tot i l’esforç que hem fet per a pujar, ens hem d’abrigar. Ens fem la foto típica del lloc i esmorzem, sense entre tindre’ns massa, amenaça pluja i encara ens queda el camí de tornada. Ens ha costat unes 2 hores pujar, tal com deia el senyal.



Tenim dues opcions:
Seguir ascendint fins el cim.
Baixar per la senda desfent el camí de pujada.
Decidim baixar, però no sense abans mirar que hi ha dins la nevera per les finestres laterals, crec que Castro ha anat a fer la compra, té la nevera buida, jo done fe i el meu cap també, jeje, encara avui tinc el bony.

Ja hem agafat forces, cap avall, amb l’ajuda del nostre bastó, el meu gran amic i company de ruta, es fa més fàcil i ràpida la baixada per la senda de la nevera. De seguida arribem a la pista de terra i continuem per l’esquerra, desfent el camí per on havíem passat abans. En arribar a l’encreuament de pistes, girem a la dreta i seguim baixant. Agafem un bon ritme, no es fa gens pesat ja que tot és costera avall.
Ja son més de les 11 del matí i pareix que la gent s’anima, ens creuem amb molts senderistes i ciclistes. Al poc ja trobem la senda que ens durà fins a Xóvar, per la qual havíem pujat.



Agafem aire i seguim baixant, ara podem gaudir millor del paisatge, anem fent fotos i xerrant, però el ritme de baixada és constant i ràpid.
En apenes una hora arribem al punt on ix la senda a les mines de mercuri, i ja que hem baixat amb menys temps, aprofitem per a baixar fins a la mina a veure que hi ha. Una llàstima que no estiga habilitat per a poder entrar, de tota manera, no se jo si entraria allà dins.



Desfem el camí que ens du fins la mina i agafem de nou la senda per on anàvem, sempre seguint el sentit comú, en direcció Xòvar.
Més senderistes per la ruta, xiquets, en veure que no plovia la gent ha decidit eixir.



Al poc arribem ja fins al bosc de sureres, i ja es veu l’embassament d’Ajuez al fons. El deixem a la nostra esquerra i a uns metres ens creuem amb una moto, arggg en l’aire tan pur que hem respirat durant tot el matí i ara quina olor a oli cremat.



Al poc el primer encreuament que hem trobat en començar la ruta, la fi de la pista. Ens endinsem pel poble en busca del cotxe, per a sentar-nos. No sent les cames, em fa mal el dit gros, estic cansada, tinc son, LA DELICADA D’ANTELLA.
13:00 Emprenem direcció cap a casa.

Conclusió, una magnifica ruta, molt bonica, amb una intensa pujada fins la nevera i una relaxant baixada a bon ritme. Una volta més el parc natural de la serra d’Espadà no ens defrauda amb els seus meravellosos boscos de sureres, on podem gaudir d’un matí envoltats de impressionants vistes, en un entorn natural.

Verònica