RUTA SL-CV 101 i tornada per GR 36, Eslida.

DADES DE LA RUTA:

·        Data: Dilluns 9 d’Abril 2012.

·        Lloc d’inici: Eslida (Plaça de la Font.)

·        Distància: 9 Km.

·        Temps: 4 hores

·        Altura màxima: 738 metres.

·        Desnivell acumulat: 470 metres.

·        Dificultat: mitjana.

La ruta d’avuí transcorre integrament pel terme municipal d’Eslida, població de la comarca de la Plana Baixa amb gairebé 1.000 habitants, que es situa al vell mig de la Serra d’Espadà. Aquest municipi, tal i com es pot llegir a un dels cartells que anuncíen l’entrada en Eslida, “es fiel a sus aguas, corcho y miel”. Així al llarg del terme municipal ens trobem amb nombroses fonts d’aigua minero-medicinals, boscos de sureres i també gran quantitat d’abelles i abellots que fabriquen la coneguda mel d’Eslida i, en aquesta ruta, hem pogut donar fe que enguany serà un any de mel en abundància.

Seguint amb el nostre ànim de recórrer els merravellosos paisatges de la Serra d’Espadà, avuí escollim la zona d’Eslida i una combinació de rutes que ens agotaràn, a l’hora que ens faràn gaudir d’un dia de Pasqua diferent.

La ruta és un sender local (SL) que comunica Eslida amb el Coll Roig, passant pel picador de cavalls i la font dels Llops abans d’ascendir a l’alt de la Costera (738 metres.) Enllacem després amb el GR 36 que ens conduirà fins al poble passant per la Font de Castro. Aproximadament 4 hores de sendes, pistes, paisatges, natura, vegetació i insectes voladors no identificats.

9:00 h. Eixim des del centre d’interpretació del Parc Natural de la Serra d’Espadà i en lloc d’atravessar el poble decidim bordejar-lo fins arrivar al rentador municipal, des d’on seguim  les marques verdes i blanques per la pista cimentada que ens portarà, travessant camps de tarongers i oliveres, fins el picador de cavalls. Al front podem veure el perfil de la ruta que ens espera avuí, uff, de debó que hem de pujar fins allà dalt???

Continuem per la primera senda a mà dreta que apareix tot just deixar enrrere el picador de cavalls, ens trobem en una zona ombria i amb molta humitat, bona prova d’aquest fet és la temperatura de 6 ºC que ens acompanya en esta primera part de la caminata. Així, sense adonar-nos-en, ens adentrem en un tupid bosc de pins on, en tot moment, seguirem les marques verdes i blanques que apareixen en algunes pedres del camí; perquè en aquesta zona és relativament fàcil equivocar-se de senda i seguir per un PR (marques grogues i blanques) que també travessa el bosc. En eixir dels pins passem pel costat d’unes cases, caminem per pista forestal uns 100 metres fins que al fons veiem el senyal de fusta amb les marques del SL

Ací comença l’ascensió al pic de l’alt de la Costera ( 738 metres.) La senda transcorre per vora falda de la muntanya i a la nostra esquerra ens acompanya un precipici que fa que s’haja d’anar-hi amb compte. A voltes la senda es fa difícil d’atravessar ja que ens trobem en primavera i els matolls estàn en plena floració, fet que atrau a nombroses abelles i abellots en recerca de l’apreciat pol·len de les flors. Què bona la mel d’Eslida!!! En aquest punt resulta innevitable recordar aquella volta, la primera, que vaig passar per ací, sense alhé, sufocada, però res a veure amb l’experiència d’avuí, relaxada i a voltes confiada.

Anem agafant altura i cada volta les vistes són més boniques: senda empinada, pel camí variada vegetació, fins i tot, podem veure alguna que altra falguera (“helecho” en castella) que ens demostra el que diem anteriorment que estem en una zona ombria i amb molta humitat, ja que aquestes plantes gairebé prehistòriques necessiten unes condicions humides per poder creixer. Les marques que anàvem seguint han desaparegut, però impossible pedre’s. Després d’una hora i mitja arribem al llit del barranc, on es troba la font del llops, que no és més que un aflorament d’aigua al sòl. Arribats a aquest punt prenem la decisió d’esmorçar al cim; doncs la zona és massa ombria i encara resta una dura ascensió que no és convenient fer-la amb la panxa plena. Alehores proseguim la marxa per la senda en fila d’u, gaudint en tot moment del paisatge que ens envolta: parets de pedra, sureres per ací, etc. A poc a poc prenem altura i ja es divisa Artana a l’horitzó i ara amb la companyia del sol. Aquells moments dels durs records durant l’anterior ascensió, on la companyia va ser el meu bastó, deixen pas a una agradable ascensió on també s’hi troba el bastó però on Carlos segueix darrere meu al meu ritme.

En passar les 11:15 fem el primer cim, on esmorcem assegut al sòl per agafar forces. Però l’histerisme a causa del sorrol continu de les abelles i l’al·lèrgia que té Carlos fan que la parada siga més curta del normal i amb preses per baixar i fugir d’eixos “agradables” insectes voladors. En aquest punt trobem a dos senderistes que venien seguint els nostres pasos. Ells es quedem i nosaltres, després de consultar el perfil de la ruta, emprenem la baixada que es veurà interrompuda per la xicoteta ascensió a l’altre cim del dia. Passat el cim ens esperen fortes baixades direcció Coll Roig, pel camí ens trobem amb dues parelles més de senderistes que van cap a amunt. Una vegada finalitzada l’ultima baixada forta, divisem els senyals que ens indiquen la fi del sender local S L – CV 101 i la presència del Coll Roig, que travessarem seguint les marques roges i blanques que indiquen el GR-36 que uneix la Vilavella amb Montanejos.

Aixi doncs, seguim direcció Font de Castro pel meravellós Coll Roig, unes parets verticals de pedra roja a banda i banda de la senda empedrada ens acompanyem durant uns metres. La forta baixa fa que el ritme siga més ràpid i lleuger. Seguim les marques del GR o també del PR, no hi ha pèrdua,  arribem fins la Font de Castro, on la senda empedrada dóna pas a una de cimentada i rodejada de bancals d’oliveres. Amb la sensació de prova aconseguida ens dirigim cap al poble, sense pedre de vista el perfi de les muntanyes que acabem d’ascendir.

13:00 h. Fi de la ruta a la Plaça del Molí del poble, busquem un lloc per dinar, recompensa merescuda després d’un dur esforç.

Vero i Carlos

Planell d’Aigüestortes-Estany Llong-Estany Redó

Ruta “Camí de l ‘Estany Llong”

Itinerari: Planell d’Aigüestortes-Estany Llong-Estany Redó-.

Agost 2011

·                       Com arribar: des de Boí fins l’estacionament d’ Aigüestortes (amb el servei de transport públic), fins el Planell d’Aigüestortes.

·                       Durada del recorregut: 3 hores anada.

·                       Dificultat: moderada; l’ itinerari transcorre per una antiga pista forestal.

·                       Desnivell: 600 m (1.830-2.430).

Observació: el trajecte presenta un perfil longitudinal escalonat que fa molt agradable el passeig. Poc abans d’arribar al primer estany trobem el refugi de l’estany Llong amb servei de menjars i allotjaments. Aquest és el recorregut clàssic per a conèixer la ribera de Sant Nicolau, al sector occidental del Parc.

Descripció general

La pista forestal sorgeix de la caseta refugi d’Aigüestortes, és un magnífic itinerari a peu on ens dirigim d’oest a est, fins el cap de la ribera de Sant Nicolau i que ens permetrà descobrir la solana i ombriu de les diferents valls sobre el fons de la ribera principal (Morrano, Dellui, les Corticelles, Contraix, Coma de Mitges, Gavatxos y Colomers d’Espot). El primer tram és molt pla i transcorre entre boscos de pi negre i prats. Ací trobem dos fonts, la del planell Gran i la del Forn de la Pega. Poc després podrem apreciar la força destructiva de les aluds. Un poc avant els prats d’Aiguadassi, antic estany, actualment convertit en una formidable catifa de prats per on circula l’aigua i caminem a sobre unes passarel·les. A aquest punt vam trobar les primeres vaques.

Comencem la pujada a l’estany Llong, situat a 2000 m.n.m, on si seguim avant trobem l’estany Redó, amb la mateixa característica morfologia circular, típica dels estanys de fons de circ.  Durant la nostra ascensió ens creuem amb més animals, vaques i un BOU de cara, que crea uns segons de pànic. I ja seguint per la senda veiem al davant l’estany Llong, amb eixa sensació indescriptible de grandesa, tot i que està ple de turistes-senderistes com nosaltres, aconseguim sentar-nos a esmorçar a la vora de l’estany, des d’on veiem aproximar-se als núvols que poc després deixaran caure una bona ramassada d’aigua.  

És ací on hem de decidir si seguir endavant o fer marxa enrere, però el nostre afàn per conèixer fa que la decisió siga seguir cap a l’estany Redó. L’ascensió ara molt més forta per una senda estreta i molt mullada, ja que ja està plovent, amb un improvisat barret seguim endavant, però malauradament a pocs metres decidim tornar, per què està plovent moltíssim i les pedres esvaren, perill. Amb un fort ritme de baixada arribem al refugi on hi ha gran part de la gent que ha entrat al parc. Ens fem lloc, dinem i agafem un poc de calor, ja que anem totalment mullats. El camí de tornada fins al panell es va fer etern, degut a l’intensa pluja que ens queia a sobre. Però hem de dir que va valdre la pena l’esforç i la mullada, com a conseqüència el meu mòbil va morir.

Vero

RUTA SL-29, AÍN

DADES DE LA RUTA:

·        Data: Diumenge 1 d’Abril de 2012.

·        Lloc d’inici: Aín.

·        Distància: 5k.

·        Temps transcorregut: 2h i 30 minuts.

·        Altura màxima: 650 metres.

·        Desnivell: 500 metres.

·        Dificultat: baixa.

Després d’un temps sense fer cap eixida, avuí ens decidim per reprendre la nostra passió pel senderisme amb una ruta lleugera pel terme municipal d’Ain, població situada al cor del Parc Natural de la Serra d’Espadà a 500 metres sobre el nivell del mar i amb una població de gairebé 200 habitants. Aquesta localitat ens ofereix un paisatge encantador amb boscos de pins i sureres, mesclats amb bancals d’atmetllers i oliveres.

Així doncs, per retrobar-nos amb la Serra d’Espadà, vam escollir la Ruta SL-29 (un sender local de la localitat d’Aín) de traçat circular i amb una durada estimada de dues hores i de dificultat baixa.

De bon matí eixim de Borriana amb direcció a la plaça de l’Ajuntament d’Aín, on aparquem el cotxe, ens equipem amb motxilla i bastó i iniciem el recorregut per la carretera CS-230 en direcció Alcudia de Veo passant per davant del cementiri municipal. A 200 metres a la nostra dreta veiem l’entrada a la senda empedrada, ben senyalitzada amb les marques verda i blanca que senyalitzen el sender local. 

A poc a poc ens endinsem en la natura: cultius, matolls donen pas a boscos de pins i sureres, tan característics de la serra. La senda ben marcada i sense pèrdua, seguint les marques verda i blanca. A mesura que agafem altural el paisatge ens recorda una mica a la serra veïna del Desert de les Palmes. Aquesta senda ens portarà fins una pista, on seguirem per la nostra esquerra coincidint amb un tram del GR-36, la qual gairebé no abandonarem . 

Rodejats de pins amb suaus pujades i baixades arribem fins el barranc. Lloc on les marques verda i blanca desapareixen i la pista dóna pas a una senda que un poc més avant esdevé impracticable, rodejats de sureres, matolls i esbarzers que gairebé arriben a l’altura del pit,  decidim fer marxa enrrere i esmorçar on vam veure l’última de les marques que senyalitzaven el sender.

                                                       Després d’agafar forces reprenem la marxa fins el punt on es troba el senyal del GR-36 direcció Aín i en poc més de 15 minuts, caminant de baixada per una pista empedrada, trovem la carretera que ens conduirà fins el municipi. On decidim fer una volta pels carrers del poble, amb cases on les façanes destaquen per la seua blancor i on es respira tranquilitat. Així, passejant, ens aporopem al punt on vam aparcar el cotxe, ja és hora de tornar cap a casa.

         Amb un sabor lleugerament amarg per no haver pogut finalitzar la ruta a causa del mal estat de conservació en qué es trobava el sender; però, al cap i a la fi, satisfets del bon matí que hem passat.
Vero i Carlos

Comptador de visites

Avui també comencem amb el nou comptador de visites, per tant torna a estar a 0. També us posem l'enllaç d'un tutorial per a que si us ve en gana l'afegiu al vostre bloc.

http://www.contadorweb.com/contador-web-blogspot.php

BARRUERA-BOÍ-TAULL

Les vacances d’enguany les vam planificar gairebé a ultima hora a causa de les meues primeres oposicions al cos de mestres que es van convocar a finals de juny. Per aquest motiu vam pensar un lloc que no estarà massa lluny per si de cas havia de tornar a corre-cuita per triar escola, a la fi vaig aprovar-les però sense plaça, l’any que be més i millor.

            Així doncs, decidírem aprofitar uns dies de les nostres vacances per passar-les a Barruera, un poble de la província de Lleida situat en la Vall de Boí, on poder gaudir, a banda de les esglésies romàmiques declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO, del merravellós entorn rodejat de muntanyes, aigua i tranquilitat que després d’uns mesos preparant les oposicions també s’agrairia. A més a més, a prop del nostre destí d’estiueig es troba el Parc Nacional d’Aigüestortes, on teniem planificades un parell de rutes que a causa de la pluja es va quedar en una i un intent.

            Però comencem per la nostra primera ruta per la comarca de l’Alta Ribagorça.

           

Diumenge 24 de Juliol de 2011. Barruera-Boí (pel camí de l’aigua.) Boí-Taüll i tornada. Distància: 10 km (anada i tornada). Desnivell: 450 metres

Aquestes tres poblacions es troben dins de la Vall de Boí i totes elles tenen unes esglésies romàniques declarades patrimoni de la humanitat. De totes elles la capital és Barruera, localitat on ens allotjem i des d’on partirà la primera de les rutes que despés d’ 1hora i 35 minuts ens portarà fins la primera parada Boí, on visitàrem la seua església i esmorçàrem. Després 40 minuts de dura ascensió camí cap a Taüll, on també visitàrem les dues esglésies romàniques de la localitat i dinàrem a un restaurant boníssim. Acabat el dinar, prenem el camí de tornada cap a Barruera.

8:30 a.m sona el despertador, ja estem en Barruera prepartats per a la nostra primera ruta per terres lleidetanes. Preparem l’esmorçar, l’aigua, les entrades per visitar les esglésies, la càmera de fotos i ens vestim, tenim un dia assolellat i amb temperatura agradable, no caldrà agafar roba d’abric.

10:00 a.m comencem la nostra ruta que ens portarà fins Taüll baixant fins el riu Noguera de Tor al seu pas per Barruera i atravessant l’antic pont de pedra sobre el mateix riu.

Prenem el camí marcat amb senyals blanques que passa per sota de la carretera de Durro (altre poble amb una església romànica i que també visitàrem) paral·lel al riu deixant aquest a la nostra esquerra direcció Boí. A poc a poc ens adentrem en una espesa senda de xops i vegetació típica d’un llit fluvial, la qual ens portarà fins el primer desviament que s’enfila pel vessant de la muntanya i deixem enrrere el riu que ens ha acompanyat en esta primera part del viatge, però sense olvidar-nos d’ell perquè al llarg de la ruta l’atravessarem vàries vegades.

A partir d’ara l’ascensió es fa més dura ja que el camí s’ha convertirt en un senda pedregosa amb importants pendents i curves de ferradura; a més a més, la vegetació també ha canviat i ara ens trobem rodejats de pins, roures i matolls com ara: boix. La cara de cansament de Vero és una bona prova del que acabe de dir. Però amb tot això, paga la pena seguir amb l’ascensió perquè les vistes que ens ofereix la mateixa són realment d’una extraordinària bellesa per no parlar de la tranquilitat i la pau que es respira.

Després d’una exigent ascensió que millor que fer una mica d’exercici físic; encara ens estem preguntat a qui i com se li ha ocorregut la brillant idea de portar fins a este lloc uns aparells per fer gimnàstica!!! Aquesta pregunta va trobar resposta al cap d’uns minuts. Bé, hem arribat a una senyal que ens indica un desviament cap al mirador de la vall i decidim desviarnos-hi, es tracta d’una plataforma de fusta sobre la vall i des d’on es pot gaudir d’unes vistes excel·lents de la Vall de Boí i del riu que la forma Noguera de Tor, afluent del riu Noguera Ribagorçana. També podem veure el poble d’Erill la vall, que és un altre del pobles de la Vall de Boí que compta amb una bónica església romànica la qual vam visitar el dia anterior.

            Una vegada contemplades les vistes que ens ofereix aquest mirador i preses les fotos de rigor, tornem a la nostra senda pedregosa que de seguida es transforma en un cami descendent i més cómode que l’anterior. Ara ja entenem per on van pujar tots el aparells de gimnàstica i banquets de fusta que hem vist al mirador. Continuem pel camí empedrat que transcorre entre bancals i cercats de ramat en direcció Boí; al poc ja divisem la primera parada del dia, són prop de les 12:00 i ja apreta la gana. Arribem a la Plaça del riu de Boí (1260 m.) i ens dirigim cap a l’església romànica de Sant Joan de Boí, situada a prop de la carretera cap a Taüll. Aquestes són algunes de les fotos de la mateixa, si us interessa saber una mica més d’esta i de les altres esglésies que vam visitar, prompte podreu visitar l’entrada on parlem de les esglésies romàniques de la Vall de Boí.

           

            

         

            Abans de continuar l’ascensió cap a Taüll decidim esmorçar en un parc situat a vora de la carretera que puja cap al poble. El lloc és bònic, amb gespa, banquet de fusta i la fresqueta de la muntanya però no contàvem amb la presència d’un gos que en olorar els bons esmorçars que fa Vero s’aproparia per veure si també podia pegar un mosset. Per espantar-lo, no se m’ocorre altra idea que donar-li un troçet del meu esmorçar, no cal explicar que el gos decidí quedar-se i els qui tingueren que anar-se’n forem nosaltres. Acabat l’esmorçar busquem al mapa que portàvem l’inici de la pista cap a Taüll, així ens enfilem per la carretera en busca de la pista que surt de la mateixa a prop de la corba que la carretera fa dins del poble. El desviament està degudament senyalizat amb una senyal de fusta i amb marques blanca i roja indicant que es tracta d’un GR.

          

            La benvinguda que ens donà la senda ens deixà gairebé sense alé i amb poques ganes de fer fotos, el mapa ja deia que l’ascens era continuat per una senda que travessavaba vàries vegades la carretera que uneix Boí amb Taüll. Senda que era el camí que en èpoc medieval s’usava per anar d’una localitat a l’altra i que, en l’actualitat, alguns trams encara conserven el paviment medieval (com és el cas de la foto que podeu veure més abaix.)

   

            Tal com deia la senyal, després de 40 minuts pujant per la muntanya divisem el nostre destí i ens adentrem en el poble en busca d’una de les dues esglésies romàniques. Es tracta de l’església de Santa Maria de Taüll que, excepcionalment, es situa al centre del poble, ja que la resta d’esglésies romàniques de la vall es troben a les afores de les poblacions. Sembla, doncs, que va generar l’assentament de la població al seu voltant.

          

            Després de la visita per l’interior del temple desfem els nostres pasos en busca del segon monument de la localitat i, tal vegada, el més conegut de totes les esglésies de la Vall de Boí: Sant Climent de Taüll, la torre de la qual es simplement espectacular i des d’on es té una vista extraordinària de la localitat.

         

            Així, la fresqueta que feia a dalt de la torre ens despertà la gana i que millor que buscar un restaurant per poder dinar. Ací, cal dir que el municipi disposa d’una bona oferta gastronòmica i molt locals per poder triar. Nosaltres ens decidírem per el restaurant Sant Climent, on degustarem un revolicat de setes de la zona, ½ conill a al brasa i una botifarra catalana.

            Ara quedava el més dur: TORNAR A L’APARTAMENT. Una volta descansats i amb les piles carregades, emprenem el camí cap a Barruera. La tornada és prou sencilla perquè tan sols hem de desfer els nostres pasos per les sender i pistes per les quals vam pujar, a més a més, també s’agraix que el camí de tornada siga, practicament, en baixada. Aprofitant-ho agafem un bon ritme i en una hora més o menys ens plantem en Barruera.

            Ha estat una ruta fantàstica amb unes vistes immillorables, però estem esgotats!!!!

NOU BLOC

Per problemes amb blogger ens hem vist obligats a crear un altre bloc, ací us hem anat posant totes les entrades que ja estaven a l'anterior, lamentablement no son de bona qualitat i no venen amb fotos. Preguem ens disculpeu ja que no hem pogut fer molt més.

Verònica

Argelita-Castell del Bou Negre-Ventana a Ludiente 21-11-2010

Una volta més eixim amb els amics del centre Excursionista, avui el grup és molt més reduït, però no per això menys important. Visitarem la població d'Argelita, situada a uns 40 minuts en cotxe d'Alqueries.

08:00 Desprès d'esperar els 5 minuts de rigor, agafem marxa cap a Argelita, allí ens trovarem amb uns altres membres del club que acudiràn directament. Sense adonar-nos'en arrivem sense problemes, deixem el cotxe a l'eixida del poble, molt a prop de l'inici de la ruta.

El nostre guía d'avui ens recomana que fem algún que altre estirament, ja que la ruta transcorre per una senda de forta pendent.

09:00 Inici de la ruta, foto de rigor al senyal informatiu, més val no mirar el perfil de la ruta. Ens endinsem per una pista que es trova a la part esquerra de la carretera, allunyant-nos de la població direcció Ludiente. Al poc trovem ja les indicacions a seguir per a arribar al castell. La pista dona pas a una senda amb una forta ascensió, pugem d'un en un sense perdre el ritme, encara que costa bastant seguir-lo. Al front podem veure el barranc i la vall de la muntanya però no hi ha rastre del castell. L'ascens va sent cada volta més i més dur, fins al punt de no poder alçar la vista del terra i el ritme, per al meu gust infernal.

Anem travessant pistes de terra, però sense perdre mai de vista de senda que ens portarà fins al cim, no hi ha possiblitat de pèrdua, ja que compta amb una magnífica senyalització. El grup es separa, per a mi és impossible seguir-los, i em sap greu retrasar-los, però el guia que tancava el grup no ens va deixar en cap moment, a pesar de que en una ocasió a punt estigué de retirar-me, em faltava l'alhé i era impossible continuar ascendint. Però no em deixaren i continuem amb la marxa.

Les vistes són magnifiques, a pesar de que fa algún temps hi hagué un incendi que cremà part de la vegetació, arbres, per això hi han ben pocs, fantàstics precipicis i tallats a la vall. Al fons si girem el cap enrere ja veiem el poble d'Argelita.

Amb un últim esforç i el grup reagrupat arribem ja al castell. Una distància de 3 km amb una forta pendent feta en apenes hora i mitja, dir al meu favor que la duració estimada era de dues hores, i a una altura de 748 msnm. La paradeta pertinent per a esmorçar i agafar forces, el vent bufa molt fred i el sol no calfa. Segons fonts aquest és el recinte enmurallat més gran a Espanya, i allí hem estat nosaltres, d'orige àrab-musulmà. Un membre del grup ha decidit uns metres abans arrivar fins al castell per una ruta alternativa, segons ens comentà desprès no hi havia cap senda a seguir, va arrivar "campo a través" com vulgarment s'acostuma a dir. Per un moment ens va preocupar ja que feia prou estona que deuria d'haver arribat, per tant decidiren posar-se en contacte amb ell, al moment ja poguerem veure la seua menuda figura al front dalt de la muntanya que teniem al davant, i a destacar la presència de grandissim boltors que ens acompanyarem durant tota la ruta.

Des d'el castell ix una senda que va fins a la "Ventana de Ludiente", seguim a buscar-la, i amb apenes dificultat seguim l'estreta senda por vora barranc que ens portarà fins al destí de la nostra ruta. Arribem ja a un gran forat a la paret de pedra de la muntanya, la coneguda com Ventana de Ludiente, i tal com diu el seu nom és com una finestra, ja que asomar-se és tot un gust, magnífiques vistes a dreta, esquerra, al front i al darrere, per aquestes vistes val la pena l'esforç per a pujar ací dalt. Destacar l'anecdota que trobarem un xicotet pesebre dins una botija de bang.

Després de fer les fotos pertinents i gaudir del paisatge, comencem el descens desfent el camí per on hem pujat. Empinades baixades, amb un sòl poc uniforme ple de pedres que alguna que altra volta fan que es perda l'equilibri. Seguim desfent els nostres pasos, travessem el castell i agafem direcció Argelita.

Amb un últim esforç arribem al final de la nostra ruta del dia. Alguns del grup deciceixen fer una cervesseta al bar del poble, nosaltres preferim fer camí cap a casa.

Conclusions del dia, un gran esforç, fortes pendents, magnífics paisatges. Recomanada al amics.

Vero